Els Corleone continuen sent una família
Homenatge del festival de Tribeca a l’equip d’‘El padrí’
No cal esperar al 50è aniversari. Millor celebrar-ne el 45è, per si de cas, que, a hores d’ara, l’edat és molt traïdora.
Què se n’hauria fet, de mi?, es pregunta Al Pacino davant del públic que omple el Radio City Music Hall de Nova York, amb l’alcalde Bill de Blasio entre una concurrència (6.000 assistents) en la qual figuren Leonardo DiCaprio, Whoppi Golberg, Peter Fonda o Julian Schnabel.
L’escenari habitual de les juvenils i gràcils Rockettes, aquelles noies que donen la benvinguda al Pare Noel ballant i aixecant les cames fins a l’infinit i més enllà, acull aquesta nit de dissabte un col·lectiu de persones grans, de la tercera edat.
Són alguns dels Corleone i el seu documentalista oficial, Francis Ford Coppola.
Fa 45 anys, Richard Nixon presidia els Estats Units sense saber que cauria pel cas Watergate. Hi havia guerra al Vietnam i ningú no parlava d’islamisme radical. Els telèfons no tenien intel·ligència, no existia internet i es fumava, en qualsevol lloc i moment, sense atemptar contra la salut pròpia o aliena.
El cowboy de Marlboro regnava a Times Square, no lluny d’aquest teatre en el qual es ret homenatge a un fenomen que va arrencar en la prehistòria del 1972.
Llavors es va estrenar El padrí, basat en el llibre de Mario Puzo –“em va atreure perquè era una visió intel·lectual del poder, però em va disgustar en la primera lectura, em va semblar una obra feta per guanyar diners”, diu Coppola–, i una de les més grans fites cinematogràfiques.
Una dada incomparable. Dos actors, Marlon Brando i Robert de Niro, van guanyar l’Oscar en dues edicions diferents per idèntic personatge, el de Vito Corleone, de gran –el Don–i de jove.
L’endemà d’homenatjar les noces de plata de Reservoir Dogs –una altra joia–, el festival de cinema de Tribeca recorre a la nostàlgia per arrodonir el tancament d’aquesta edició. És una llarga jornada en què es revisiten les parts u i dos, aquesta estrenada el 1974 (la tercera, del 1990, es considera una seqüela), i es desenvolupa un diàleg de gairebé 90 minuts. Hi són els que apareixen a la foto que il·lustra aquest article. De Niro, que a més és fundador i directiu del festival, hi és sense estar en si mateix: pràcticament no bada boca.
Marlon Brando, que excusa la seva presència des de l’eternitat, gaudeix de protagonisme. Coppola recorda que va haver de lluitar contra la Paramount per comptar amb ell. “El president de la companyia em va amenaçar, Brando no apareixerà i et prohibeixo fins i tot que pronunciïs el seu nom. Gairebé em vaig desplomar”.
No va ser l’únic problema. D’aquí la qüestió del començament. A l’estudi tampoc no li agradava Al Pacino, un desconegut actor de teatre criat al Bronx. Les reticències dels productors van suposar que Pacino passés per sis “exàmens” i quan Coppola va trucar per a un altre, la nòvia de l’actor va agafar el telèfon i li va retreure la conducta: “L’esteu torturant”. Fins i tot Pacino li va dir al cineasta que deixés de lluitar per ell. Però el director assenyala el següent: “Veia la seva cara i veia Michael Corleone. Una vegada t’imagines algú en un paper, no el pots treure d’aquí”, matisa.
Aquests films van costar 6,5 i 12 milions de dòlars, que són fortunes convertits al valor actual. “Avui no tindríem mai llum verda, tret de si en poden fer una sèrie o un còmic de Marvel”, subratlla Coppola. “Risc –afegeix–, ningú no vol arriscar-se”.
Coppola diu que l’estudi va vetar (en va) Brando i fins i tot li va prohibir pronunciar el seu nom “Què se n’hauria fet, de mi?”, es planteja Al Pacino, que Paramount tampoc no volia a la pel·lícula