“El flamenc continua sent molt masclista”
Rocío Márquez, cantant, publica l’àlbum ‘Firmamento’
Quan fa tres anys va sorprendre la seva afició de sempre i es va descobrir a una altra amb el seu extraordinari àlbum El niño, la cantaora de Huelva Rocío Márquez va fer un espectacular gir a la seva carrera artística. Ara amplia aquell cop de volant amb Firmamento (Universal), que ha tornat a produir Raül Refree Fernández, en què es fa acompanyar per un trio de jazz, que posen música a pals clàssics flamencs i a textos propis i altres d’aliens. Una obra, en fi, de vocació rupturista i conscienciada que de moment no té data de presentació a Barcelona.
Com va néixer una obra tan atípica?
El Teatro Real preparava unes jornades sobre Lorca. En aquestes jornades hi havia l’òpera flamenca
El público, de Mauricio Sotelo, i em van proposar que fes un espectacle al voltant d’aquella temàtica lorquiana i com a activitat paral·lela a aquella esmentada òpera. Com que el tema de Lorca ja està molt tocat en flamenc i de manera excel·lent, vaig pensar que calia fer alguna cosa una miqueta innovadora, fer servir altres estructures, partir de diferents timbres. I vaig pensar en Proyecto Lorca, que són els músics que m’acompanyen aquí al disc [Dani B. Marente, piano; Juan Jiménez, saxos, i Antonio Moreno, percussió].
Un trio de jazz, no?
Sí, els coneixia perquè fem el mateix curs de doctorat a la Universitat de Sevilla. El cas és que després d’aquell encàrrec al Teatro Real, que va ser el febrer del 2014, jo tenia claríssim que havíem de fer més coses perquè havia anat molt, molt bé. A partir d’aquell moment ens vam posar a pensar, amb l’artista Pedro G. Romero, que m’ha assessorat en tot el projecte, i amb Refree, què havíem de fer.
Vostè tenia clar continuar col·laborant amb Refree.
Claríssim. L’experiència amb ell quan vam fer l’anterior àlbum, El
niño, i fins ara, ha estat i és magnífica. M’aporta moltíssim i em dona molta llibertat; amb ell t’adones que es van obrint portetes, i això en un procés creatiu és de les coses més valuoses. En aquest cas vam decidir que la majoria de les músiques serien meves, i que de les lletres hi hauria uns quants encàrrecs i d’altres serien meves.
Les cançons d’encàrrec totes són de dones: María Salgado, Christina Rosenvinge o Isabel Escudero. Esclar, perquè calia compensar. Calia equilibrar perquè el repartiment ja era tot masculí; de fet, jo sempre estic envoltada d’homes. Els músics, en Raül, en Pedro, tots són homes, llavors la paraula, la veu, em venia de gust que fos de dona. I també és cert que a l’hora de cantar una lletra d’una altra persona, jo en aquest moment prefereixo cantar lletres de dones perquè és més fàcil, des del gènere i perquè socialment tenim una càrrega semblant. I les lletres van anar sorgint d’una manera molt natural; la Christina va ser la primera persona en qui vaig pensar, i de fet quan li vaig demanar que em fes una lletra encara faltava molt perquè el disc ni tan sols estigués encarrilat. De la Isabel sempre m’havia agradat el seu posicionament polític i social, a més de com escriu.
Hi ha també un text de Santa Teresa de Jesús...
Vaig mirar molt una versió que va fer Enrique Morente de Sant Joan de la Creu. I el gest còmplice és aquest: allò ho van fer dos homes i això ho fem ara dues dones.
La temàtica social té una paper destacat a Firmamento. Sí, la de la Christina per exemple, feminista cent per cent; Tierra y centro, sobre uns miners lleonesos en vaga; la de la Isabel Escudero al tema Los caracoles, que tracta dels refugiats. O Son flúor tus ojos , que tracta de la terrible situació mediambiental a Huelva, de María Salgado.
És un disc, en fi, que reivindica la dona en un gènere com el flamenc dominat per l’home ancestralment. Totalment. Jo ho sento així. El flamenc és molt masclista i ho continua sent molt. Ara almenys tenim una mica de consciència però és un tema que ens costa moltíssim. Als cursos del doctorat de què abans et parlava és potser quan he començat a veure aquesta situació amb perspectiva. Abans no tenia la sensació que el flamenc fos masclista. I això que hi soc des dels nou anys i no hi havia mai notat això... És increïble com arribem a normalitzar les coses. Afortunadament, avui dia podem envoltar-nos de gent que ens ensenya i ens orienta sobre qüestions que tenim totalment interioritzades. Cal prendre consciència i anar fent tots els passets que calgui. Però això cal aturar-ho i construir aquesta igualtat que demanem dia a dia entre homes i dones.
TRANSGRESSORA El disc torna a estar produït per Refree i ella està acompanyada per un trio de jazz