Retrospectiva d’Anna Miquel a la sala Parés Gonzalo Sicre reflexiona sobre la pintura i el seu art
La sala Parés dedica una exposició retrospectiva a Anna Miquel (Barcelona, 1949-2015). Aquesta mostra coincideix amb la publicació d’un llibre que inclou tota la seva trajectòria, editat per Àmbit, amb text principal de Victòria Combalia Dexeus, pròleg de Juan Manuel Bonet i textos addicionals de Marcel Pié Barba sobre la seva faceta d’autora de cinema d’animació, d’Enric Sòria Badia sobre les seves col·laboracions en projectes arquitectònics i de Maria Cucurella Miquel sobre les difícils circumstàncies que van envoltar la seva última gran exposició, La memòria del mar, celebrada a la mateixa sala Parés l’any 2013, que segons la meva opinió és la millor de tota la seva trajectòria.
La selecció de la mostra no és antològica, però sí que és representativa de les seves diferents sèries i períodes. La pintura de Giorgio Morandi va exercir una influència positiva en aquesta artista barcelonina, sobretot als seus inicis. Sens dubte és la que té més afinitat amb la pintura d’Anna Miquel, que és també silenciosa i gairebé sempre es basa en uns quants elements quotidians. Però l’obra de Miquel té a més altres registres, que s’expressen en la seva manera personal de combinar elements d’estils diferents i fins i tot oposats, per exemple textures i abundàncies matèriques pròpies de l’informalisme de Dubuffet i Tàpies juntament amb una figuració fluïda com una obra taoista o zen o fins i tot associades amb iconografies urbanes properes a un art pop no warholià, crític i no neutre ni publicitari.
Un dels seus punts forts i una de les seves característiques més personals és la capacitat que té per fusionar diferents gèneres en una mateixa obra. Per exemple, el que en determinats quadres es podria interpretar com una natura morta es pot entendre també com un retrat d’un objecte i com un paisatge anímic. A l’obra d’Anna Miquel és freqüent aquesta possibilitat de transport mental des de l’immediat i quotidià cap a una altra manera de sentir, en un sentit que és el propi de la poesia i porta des del que està limitat fins al que no té cap tipus de límits.
En els seus millors quadres aquesta convivència de l’immediat amb l’il·limitat aconsegueix evocar alhora dues possibilitats oposades: la caiguda en la matèria temporal i mineral i la sublimació en el color i la llum. Un cert estat precari, entre la presència física i els indicis de desaparició, és propi de la condició humana i el trobem, representat per mitjans pictòrics, a força obres d’Anna Miquel. I d’una manera molt conscient als paisatges submarins amb figures, naufragis i derives que componien la seva exposició de comiat, La memòria del mar, ja citada abans. Sala Parés. Petritxol, 5. Fins al 16 de maig.
Gonzalo Sicre. La pintura és el tema principal a l’obra recent de Gonzalo Sicre (Cadis, 1967), que presenta a la galeria Trama amb el títol Interiors i seccions transversals. Aquesta vegada el pintor gadità establert a Cartagena reflexiona sobre el seu art de dues maneres i en dues escales diferents. D’una banda, com fa al gran políptic Panorámica para Lucian Freud (una obra que, sumades les quatre parts que té, mesura un total de vuit metres d’ample), retrata l’entorn d’un pintor admirat, on diverses obres d’art –de Bacon, Degas, Rodin i d’altres– cohabiten amb l’arquitectura i amb mobles, objectes i llibres. I d’altra banda, en una sèrie de quadres d’aspecte abstracte, composa uns paisatges cromàtics que representen les diferents capes de pintura que configuren diversos quadres antics. Sicre, que cita Truman Capote, s’exigeix a si mateix com a pintor, tal com el narrador dels Estats Units deia que ho feia, amb certa exageració, en aquesta frase: “Quan Déu lliura un do a una persona, també li dona un fuet; i el fuet és únicament per flagel·larse”. Autocrítica, s’anomena, o aspiració a l’excel·lència. Galeria Trama. Petritxol, 5. Fins al 16 maig.
Rosanna Casano. Últims dies per visitar la interessant exposició de pintures que presenta Rosanna Casano (Marsala, 1968) a la sala Esther Montoriol, amb el títol Exercicis d’estil. És una selecció generosa que es desplega a les dues plantes d’aquesta àmplia galeria. Les diferents formes d’abstracció que desenvolupa aquesta artista italiana resident a Barcelona són complementàries. Predomina el caràcter constructiu i rítmic sobre els valors cromàtics o textuals, però a la mostra trobem una gamma de possibilitats: l’extrem minimalista seria el díptic geomètric positiu i negatiu de Recovecos 1 y 2, mentre que pintures com Silente signifiquen una síntesi de diferents línies de treball. Galeria Esther Montoriol. Diputació, 339. Fins al 5 de maig.
Oriol Jolonch. Una de les possibilitats de la fotografia és la representació de ficcions. Jolonch –que va ser premiat fa tres anys per la Fundació Vila Casas– obté imatges interessants a la sèrie Me and Mr. Jones, en una línia que pot recordar els treballs del duo format per Robert i Shana ParkeHarrison. El Quadern Robat. Còrsega, 267. Fins al 13 de maig.