Contra l’obligació de guanyar
El llenguatge periodístic no sempre està a l’altura de la realitat que descriu. En el cas del futbol, la quantitat corromp la qualitat i obliga a mantenir tòpics que no necessiten ser versemblants ni rigorosos per contagiar-se com la pesta. És el cas de l’expressió estar obligats a guanyar, que, després del partit contra l’Espanyol, torna a malejar-nos el pensament cada vegada que la pronunciem. Filosòficament, l’expressió és repulsiva perquè desnivella la teòrica igualtat inicial entre els contrincants de qualsevol partit. Aquesta necessitat d’estar obligats a guanyar se sol atribuir als equips que es juguen un títol o que han de superar l’abisme d’un descens.
L’esport hauria de mantenir els pocs principis vigents que li queden. Però com que el futbol d’elit té cada vegada més a veure amb les finances i l’espectacle, és lògic que els nous dogmes s’imposin com una aberració tan comercial com incontrovertible. Abans del partit, doncs, el Barça estava obligat a guanyar si vol merèixer la Lliga. Ho estava? Tant com de guanyar l’Alavés, el Dépor i el Màlaga, tot i que, precisament perquè és un joc, va perdre. Per sort o per desgràcia, tenim prou experiència per intuir per què triomfen aquesta mena d’expressions. Tenen una càrrega dramàtica innegable i ja se sap que en l’univers mediàtic actual, el drama i la dona barbuda venen molt més que la comèdia i l’avorrit imberbe. Convertir les expectatives en un dilema de ruleta russa, o en això que amb la mateixa flacciditat mental s’anomena “sí o sí” (i avui no parlo de política), carrega l’ambient d’una electricitat dinàmica que, com a aficionats cada vegada més morbosos, ens interpel·la.
No és el mateix anar dissabte a veure el partit del Barça amb la il·lusió de guanyar-lo, l’esperança que l’equip competeixi, jugui bé i amb la convicció que al final tot dependrà de factors que no sempre podrem controlar, que embrutar-nos les galtes amb pintures de guerra i adoptar l’aforisme tribal que estem obligats –sí o sí– a guanyar. De fet, el partit contra l’Espanyol va ser un bon exemple de com l’atzar, la concentració i la coherència entre l’encert col·lectiu i l’encert individual acaben determinant el desenllaç de qualsevol història futbolística. El Barça i l’Espanyol van jugar un partit intens, ben jugat en defensa, que no es va obrir fins que els errors individuals van esquerdar el to monocord de mútua infal·libilitat. Definit com un joc d’errors per tots els seus grans apòstols, avui insistim a arrebossar-lo amb l’èpica totalitària dels pronòstics. De totes les coses que han canviat d’ençà que segueixo apassionadament el futbol (més de mig de segle), la que més m’exaspera i em sorprèn és la importància que han adquirit les prèvies i la filosofia (filosòficament barata per definició) dels pronòstics. Que el gerent d’una empresa d’apostes estigui interessat a alimentar aquest sensacionalisme, s’entén. Però la docilitat gregària amb què acceptem obvietats i expressions sistemàticament desmentides per la realitat, reforcen els aspectes més tragicòmics d’aquesta indústria. I també debiliten la grandesa que encara ens impulsa a no abandonar i a celebrar que de cop i volta un jugador (si pot ser de l’equip rival, millor) s’equivoqui i puguem aprofitar-ho per, com va fer Suárez, encarrilar
Que el gerent d’una empresa d’apostes alimenti aquesta tendència sensacionalista s’entén
una victòria esperançadora. Era una victòria obligatòria? No. I precisament per això té el mèrit que té. L’obligació era intentar guanyar i per això fa tanta il·lusió aconseguir-ho en un moment crucial de la temporada.
(Postdata: llegeixo a l’Sport l’entrevista d’Àngels Fàbregues al gran actor Sergi López. Hi trobo tots els estímuls entre la voluntat i la intenció de l’entrevistadora i la generositat discursiva de l’entrevistat. I de cop i volta apareix un gir lògic que, respectant el paper de cadascú, enriqueix la visió del lector i la sana imprevisibilitat del periodisme. Pregunta Fàbregues: “¿Qué no tiene este Barça que tenía el de Guardiola?”. Respon el meu homònim: “A Guardiola”). I, per acabar, una cita de Michel Platini: “M’encanta jugar en un prat; allà no hi ha cap obligació de guanyar”).