El cost del rescat bancari
Es miri com es miri, el cost per al contribuent del rescat bancari ha estat més gran a Espanya que a la Unió Europea (UE). Si el mesurem com el total dels ajuts públics que es donen per perduts (ja formen part del dèficit públic), del 2008 al 2015 la factura equival al 4,2% del PIB, més del doble que a l’eurozona (2% del PIB). En termes de deute públic, l’augment com a percentatge del PIB ha estat de 60 punts percentuals, més que duplicant els 26 punts de mitjana a la UE. I en termes d’endeutament net (passius-actius) gairebé tripliquem la mitjana de la UE (4,2% davant 1,5%).
Els ajuts públics al rescat de la banca espanyola han tingut lloc en forma d’injeccions de capital (61.900 milions d’euros), d’adquisició d’actius fets malbé (32.900 milions d’euros relacionats amb el traspàs d’actius al banc dolent-Sareb) i d’ajuts a l’obtenció de liquiditat (91.000 milions). En el primer cas, com a percentatge del PIB, la seva importància (5,7%) supera en 2,5 punts percentuals la UE. En el segon, és més del doble (3,1% davant 1,3%). I en el tercer, pràcticament són similars (8,5% davant 8,8%).
Amb aquestes xifres, és evident la profunditat de la crisi que ha patit el sector bancari espanyol i el cost públic que ha estat necessari suportar. El més preocupant és la magnitud dels ajuts que es donen per perduts. El 4,2% del PIB de cost fiscal en termes de dèficit públic només és superat pels països rescatats (Portugal, Xipre, Grècia i Irlanda) i Eslovènia.
La factura final que assumirà el contribuent és una incògnita que dependrà del que pugui obtenir l’Estat de la venda dels
Del 2008 al 2015 la factura equival al 4,2% del PIB, més del doble que a l’eurozona, en què és un 2% del PIB
bancs en què participa (Bankia i BMN) i de la seva participació en la Sareb. En el primer cas, tenint en compte el valor net comptable el 2015 que va fer el Tribunal de Comptes, es podria recuperar només el 46% dels ajuts concedits. I en el segon es dona per perdut almenys el 30%. Per tant, l’impacte final net serà molt superior a l’inicialment previst quan es va dir que no costaria ni un euro a la butxaca del contribuent.
Per què a Espanya fins ara el cost per a l’erari públic dels rescats bancaris ha estat més gran? En primer lloc, per l’elevada concentració de riscos en el sector immobiliari que després de la punxada de la bombolla va donar lloc a multimilionàries pèrdues en el valor dels actius. I en segon lloc, pel fet de no haver reconegut a temps el problema de solvència que tenia la banca espanyola i, en conseqüència, no haver injectat el capital públic suficient. Una anàlisi comparativa dels ajuts concedits fins al 2012 en forma de capital a la UE mostra la reduïda quantia a Espanya, de manera que ha estat a partir de llavors quan Espanya “ha agafat el toro per les banyes”. Seria raonable suposar que en cas d’ haver reconegut molt abans la magnitud del problemade solvència injectant prou capital, s’ hauria superat abans lacris i bancària i recuperat un import més gran dels ajuts concedits.