“Ser viu és estar travessat per la disposició al plaer”
Tinc 45 anys. Vaig néixer a Montcada i Reixac, visc a Barcelona. Solteríssim i sense fills, tinc tres nebots. Soc matemàtic, vaig impartir classes i soc activista a favor de la diversitat funcional. Política? Ecologisme. Déu? No, gràcies a Déu. M’agrada j
Tetraplègic des de...?
Als tretze anys em vaig tirar de cap en una piscina. Hi havia menys aigua de la que creia. Em vaig trencar les cervicals, la medul·la espinal.
I què va fer després?
La meva mare, vídua i amb quatre fills, va netejar cases per tirar endavant, i insultava Ramon Sampedro quan el veia a la tele.
El que va voler suïcidar-se?
Un nen no té referents: si sent i veu això, assumeix que la seva vida serà terrible.
Què va assumir vostè?
Nen d’extraradi i assistit per la meva mare per a tot, jo em vaig aplicar molt...i em vaig llicenciar en Matemàtiques.
Per què matemàtiques?
La claredat i ordre dels números asserenaven el caos de la meva vida convulsa.
Es va sentir orgullós del seu èxit?
Jo seguia fil per randa el manual del bon minusvàlid... fins que vaig veure que era una estafa.
I què diu, aquest manual?
Un: la teva vida és una merda perquè tu ets una merda. Dos: hi ha gent que t’ajudarà. Tres: si t’esforces, la teva vida millorarà.
I...
Tot mentida! El propòsit és que fracassis!, et culpis i acabis venent cupons. Jo no vaig cedir... i vaig arribar a profe de matemàtiques.
Bé, no?
No, estafa: cada divendres, mentre els meus companys comentaven on anirien de cap de setmana... jo em preguntava: “qui m’ajudarà a aixecar-me del llit, demà?”.
La seva mare...
Quina vida és aquesta? I viure en una residència i que un altre decideixi per tu a quina hora dinar, entrar, sortir, dormir..., o quan et palpa els testicles al seu aire, per netejar-te?
Jo no ho suportaria.
Doncs aquesta era la meva perspectiva i la de tot tetraplègic. Com si fóssim alienígenes, se’ns nega tot dret a una vida autònoma i plena. Això és viure? No: és només sobreviure.
Va sentir ràbia?
Vaig convertir la meva ràbia en activisme polític: el Moviment de Vida Independent.
En què consisteix?
Basat en la diversitat funcional, entén que tu i jo tenim diversa funcionalitat corporal, i que això no ens ha de discriminar!
Comprensible.
Tota persona mereix ser independent i controlar el suport que rep, l’assistència que necessita. Jo no necessito una residència-gueto, sinó una assistència personal.
Però això deu ser car...
És més barat que la residència. I jo decideixo què necessito del meu assistent personal: què em comprarà, quines gestions em fa, com em posa els pantalons, quan em neteja...
En el seu cas, jo voldria això per a mi.
Soc jo el que tinc cura de mi, amb un altre que m’assisteix amb les seves mans i els seus peus. Ed Roberts va fundar aquest moviment als Estats Units dels anys seixanta, durant el hippisme..., i aquí no s’accepta: encara se’ns infligeix una violència intolerable!
Ja és hora que canviï!
Al paternalista que em diu “estaràs millor en una residència”, li dic: “Doncs ves-hi tu”. Controlar la pròpia vida és el dret fonamental! I després ve el dret al plaer..., que encara se’ns roba sistemàticament.
Parli-me’n.
Tu et masturbes amb la teva mà, oi? Jo, per masturbar-me, necessito que algú em presti una estona la seva: assistència sexual, se’n diu, una extensió de l’assistència personal.
En té, vostè?
Estem organitzant-la des de l’Oficina de Vida Independent.
L’assistent sexual cobra?
És una prestació laboral que es remunera, esclar: l’assistent sexual ens ajuda a tenir sexe amb nosaltres mateixos.
Però no amb l’assistent?
No. Sí que pot assistir-me en una trobada sexual amb una altra persona sense mobilitat.
I contempla la prostitució?
Amb el mateix dret que qualsevol altre: sense guetos. El millor sempre serà entrar en un bar i lligar.
És viable per a vostè?
Se’ns interposen totes les dificultats, d’accés, de model... Aquest model de merda en què només certs cossos semblen tenir dret al plaer: això fa infeliços milions de persones, i no només tetraplègics!
Quin model abraçaria?
Diversitat funcional... i sexual: hi ha mil maneres de sentir i desitjar. Ens diuen: “Ets indesitjable, el teu cos no està bé”. No! Tots els cossos estan bé, i són sexuats: pots desitjar i ser desitjat.
Té una vida sexual satisfactòria?
Sí, és satisfactòria i gratificant. Estimar és voler estar amb tu, no dependre de tu. Si cardem tots, cardem millor.
Endavant, doncs.
Guanyem el dret a ser el que cadascú és. El plaer és legítim, per això vull sexualitzar la disfuncionalitat corporal amb la pel·lícula Vivir y otras ficciones.
El criticaran...
El sexe és el motor de la vida independent. Vius com cardes, cardes com vius. La vida és el vincle amb l’altre per l’alegria i pel plor, per la part sensible: pel plaer. Ser viu és estar travessat per la disposició al plaer.
VÍCTOR-M. AMELA