Nova York exhibeix la connexió entre Miró i Calder
Nova York exhibeix la semblança de les ‘Constel·lacions’ que Calder i Miró van crear en paral·lel sense saber-ho
La connexió mental existeix.
Si algú ho dubta, la solució és en dues galeries diferents de Manhattan que s’han coordinat per demostrar en una doble exposició, pionera en el fons i en la forma, que Alexander Calder –exhibit a la Pace– i Joan Miró –a l’Acquavella– van desenvolupar conceptes semblants, cadascú en el seu terreny –escultura i pintura– i gairebé en paral·lel, però sense saber l’un el que feia l’altre i viceversa.
Va prevaler el fil invisible de l’amistat. Desconnectats per la Segona Guerra Mundial, un als Estats Units i l’altre en trànsit de França a Espanya, ni la distància de 6.000 quilòmetres que marca l’Atlàntic no els va impedir sintonitzar-se en les seves respectives obres, totes dues batejades a posteriori –no pels protagonistes, sinó pels seus col·legues– com a Constel·lacions .Hiha alguna cosa còsmica.
No es troba una explicació lògica o científica més enllà d’aquest mentalisme sorgit a partir de dues ments genials i amics des que es van conèixer el 1928 a París, compartint escena a Montparnasse i freqüentant la llegendària brasserie La Coupole. El seu agermanament es va prolongar fins que Calder va morir el 1976.
“La comunió que hi ha entre ells és una relació màgica, de dos amics de l’ànima”, diu Joan Punyet Miró, de 48 anys, net de l’artista català. “És una relació mística, perquè tots dos tenien una mirada cap a l’univers, al gran enigma. Miró i Calder eren com germans de l’ànima”.
Un tema curiós, insisteix, perquè personalment les seves actituds eren com el dia i la nit. Segons els seus coneguts, Calder i Miró van ser dos éssers antagònics, totalment diferents.
I de fet, el net de Calder sosté, en conversa amb aquest diari, que si els treus el nom de Constel·lacions ,no hi ha tantes semblances entre l’obra dels dos artistes. “La de Miró es molt introspectiva, de devastació, mentre que la del meu avi és de moviment, expansiva”, diu Alexander Rower, de 53 anys.
L’un era alt, l’altre baixet, l’un era extravertit, l’altre introvertit, l’un es vestia informal, l’altre com un dandi. I en canvi “la seva obra era igual”, insisteix el net de Miró. “El seu vocabulari, el color i la forma s’assemblaven, i aquesta és la gran força que tenen aquests dos artistes, que eren com la mateixa ànima en dues persones diferents”.
Punyet Miró recorda que en una ressenya periodística del 1936 es va indicar que “les construccions mòbils de Calder eren com les abstraccions de Miró”.
Una dona que ha recorregut el quilòmetre i mig que separa les dues galeries certifica que aquesta equivalència en les respectives inspiracions és “el més semblant a un miracle”. Ha fet el trajecte seguint
del títol: Calder/ Miró. Constellations.
Però com que l’ordre dels factors no altera el producte, aquesta crònica comença del revés, per la qüestió de la proximitat. I encara més quan, entrant a la galeria Acquavella (fins al 26 de maig), el primer que es veu és una llarga citació del pintor que rememora la seva creació de 23 pintures, iniciades a Normandia el 1940 i acabades a Mont-Roig. La citació ha estat extreta d’un article de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona i referent des d’aquestes pàgines de La Vanguardia.
“Era molt pessimista, vaig sentir que tot estava perdut”, li va confesl’ordre
sar Miró a Permanyer sobre el seu estat d’ànim en l’època en què va idear una obra que en conjunt no va tenir títol fins que el 1958 André Breton el va batejar com a Constel·lacions en un assaig. “Quan vaig començar a pintar-les –va continuar Miró– vaig tenir el genuí sentiment que treballava en secret, però va ser un alliberament per a mi perquè vaig deixar de pensar en la tragèdia que m’envoltava”.
Gràcies a la seva amistat amb el diplomàtic brasiler Paulo Duarte, el pintor va aconseguir que 22 pintures seves –una la va regalar a Pilar, la seva dona– sortissin, via Lisboa, cap al seu galerista a Nova York, Pierre Matisse.
Setze d’aquelles Constel·lacions es van poder veure per primera vegada en aquella ciutat el 1945.
“És un gran moment, no només perquè té un gran talent i originalitat, sinó també perquè són les primeres pintures que venen d’Europa des de la guerra... Això és el millor que ha fet Miró fins ara”, va assenyalar un expert de l’època. Segons
The New York Times, aquella exposició va causar sensació en els cercles artístics. “Diversos crítics van afirmar que l’estil que va adoptar Jackson Pollock el 1947, escampant les seves formes per tota l’extensió del quadre sense prioritzar cap àrea, va venir després d’observar els Miró”, va assegurar el Times. Aquestes peces no s’havien tornat a presentar des de la gran retrospectiva que el MoMa va dedicar al català.
A l’Acquavella es presenten per l’ordre que Miró els va donar. L’única diferència és que, per qüestió de protecció, totes apareixen emmarcades.
Durant aquells anys de conflicte bèl·lic, els dos amics van intentar posar-se en contacte per carta, però la censura franquista els ho va complicar. Quan van contactar, Miró no li va parlar mai de l’obra que havia fet.
El 1943, doncs, a Roxbury (Connecticut), Calder va iniciar les seves
Constel·lacions –nom que li van atorgar Marcel Duchamp i el comissari James Johnson Sweeney– i va utilitzar fusta. L’escultor va explicar que l’alumini escassejava perquè la indústria de guerra el feia servir per construir avions. Aquell mateix any va exhibir el resultat a la galeria Pierre Matisse. Com ara a la Pace –fins al 30 de juny hi haurà els 29 originals i hi han afegit set escultures més–, es van mostrar penjades del sostre o a la part superior de les parets. “Va ser una estranya sensació que en aquestes Constel·lacions no es mogués res”, va dir Calder al seu dia.
A més de remarcar la profunda amistat de Calder i Miró, aquesta iniciativa suposa una rara convergència entre dues galeries privades, que ofereixen una perspectiva única. El muntatge ha estat complex. Moltes de les peces venen de col·leccions privades i va requerir un esforç per als responsables de la Pace i l’Acquavella poder tancar els préstecs. Michael Findlay, un dels directors d’aquesta última, afirma que les famílies propietàries es coneixen de temps i que “són competidors amistosos i, en aquest cas, amistosos col·laboradors”. A més, afegeix, “aquí no hi ha competició, els dos artistes es complementen”.
A l’hora de l’organització també hi ha influït un altre factor amistós: la bona relació que mantenen els nets. Joan Punyet Miró va estudiar Art a la Universitat de Nova York i va fer pràctiques al MoMa. I va col·laborar en una galeria. Allà, el 1995, va arribar una carta d’Alexander S.C. Rower. Com que des de la seva fundació gestionen el llegat de l’avi, escrivia preguntant si tenien algun Calder per fer l’inventari. Joan es va apuntar les dades i van contactar.
Continua aquella vella amistat.
L’amistat dels dos artistes fa que dues galeries diferents convergeixin a l’hora de muntar les exposicions
Al muntatge hi contribueix el fet que els nets de Calder i Miró –Alexander i Joan– preservin l’amistat