El Macron català

ASanti Vila li agradaria ser el Macron català, encara que a Catalunya els centristes han desaparegut sense deixar rastre. La setmana passada, el conseller de Cultura va fer un pas endavant per ferse un espai en la política, més enllà del seu càrrec. El PDECat sembla en ocasions l’hotel dels embolics dels germans Marx, perquè els que se n’anaven no acaben de marxar i els que venen no acaben d’arribar. Així, en aquest context, que aparegui Vila dient que els partits tradicionals han estat massa temorosos, ja que han abandonat les corbates per lluir mitjons de colors i que han anat al Parlament sense afaitar alhora que han fitxat independents entre els quals hi havia un grapat d’arribistes (això últim no és de la citació del conseller), quan el que calia fer era tornar als valors tradicionals i lluitar pels ideals de sempre, resulta tan revolucionari com obvi.

Els últims dies hem vist Vila reivindicant-se com a liberal centrista, criticant els populismes de propis i estranys i rebutjant les demagògies que s’han apoderat dels discursos. I es va desmarcar de corrupcions passades (i d’altres de més recents) a les quals va culpabilitzar del divorci entre l’administració i els ciutadans.

Al conseller, la nova política li sembla més vella que la de sempre, amb els mateixos tics i les pitjors maneres. I està convençut que hi ha una sobredosi ideològica. No parla d’hiperventilació, sinó de sobreescalfament. Sap que el procés –ell que sempre ha dit que va arribar al sobiranisme arrossegant els peus– no se solucionarà només acumulant somriures. En el PDECat, els novíssims el veuen com el millor candidat a la Generalitat i els pota negra el consideren el mal menor. El fet que la conferència als Dinars Cambra es titulés Talent i feina és una novetat quan existeix un esgotament de reclams patriòtics. La gent se’l va escoltar amb interès i curiositat. La seva intervenció no es va assemblar gens a les tertúlies del 3/24.