Govern sense rival
Kepa Aulestia lamenta la pèrdua de protagonisme de l’oposició parlamentària, un procés degeneratiu que ha assolit el seu punt culminant durant la crisi econòmica: “No hi ha explicació politiquera que valgui per descriure el declivi de la dialèctica govern-oposició dins de la crisi del parlamentarisme davant el domini del poder executiu. Seria necessari fixar-se en l’evolució del particular contracte que subscriuen els i les electes amb la formació que els inclou en la candidatura”.
L’oposició s’ha convertit en el lloc en què els aspirants al Govern esperen a veure si passa alguna cosa i els qui ostenten el poder s’ensorren. L’economia de la productivitat ha portat a les formacions que queden fora del corresponent Executiu a minimitzar els seus esforços d’oposició, a fer-la sense matisos unes vegades i amb tinta indeleble d’altres. Fins i tot quan la fragmentació partidària semblava deixar enrere la lògica de l’alternança, els grups d’oposició –tots plegats– s’han limitat a esperar un canvi de cicle.
L’anunci de moció de censura a Rajoy per part de Pablo Iglesias ha permès comprovar l’extrema debilitat en què es mou l’oposició cada vegada que proclama la feblesa del Govern del PP. Amb una jugada parlamentària n’hi ha hagut prou per descol·locar els socialistes, Ciutadans i els altres grups, comminats per al que resta de període de sessions al Congrés a retratar-se en el maniqueisme de Podem. Passa una cosa semblant cada vegada que actua la CUP a la Cambra catalana per fer un pas més enllà en el procés. No només deixa en evidència les mancances de la coalició que governa la Generalitat; també posa en qüestió la solvència dels partits d’oposició per fer alguna cosa més que exclamar-se.
Suposem per un moment que la cosa no té solució; que quan un o diversos partits són incapaços de formar una majoria de govern tampoc tenen més remei que abandonar-se a una pacient espera a temps millors. Ni tan sols quan un govern en minoria es fa fort gràcies a la manifesta impossibilitat de l’oposició per posar-se d’acord. Pedro Sánchez va enunciar la fórmula “governar des del Parlament”. No la podria haver aplicat ni continuant al capdavant del PSOE, perquè la democràcia representativa és intractable pel que fa a això. Com ha quedat demostrat, els grups de l’oposició es comporten de manera tan mesquina i recelosa entre si que resulta impossible ni tan sols una sintonia fugaç.
Resulta a més que la demanda ciutadana es mostra disjuntiva. Exigeix dels partits d’oposició una actitud constructiva –exigeix paradoxalment que es comportin com a partits de govern en tant que útils– i reclama alhora una disposició crítica davant el que passa. No és per això casual que immediatament després de la investidura de Rajoy socialistes i Ciutadans competissin pel favor del Govern a l’hora d’assolir acords de canvi legislatiu. També perquè l’espera d’un temps més favorable resulta anguniosa quan es tem un avanç electoral.
És difícil assenyalar el moment en què l’oposició va deixar d’aplicar-se en la funció de control al Govern per passar a valer-se de l’exercida pels mitjans de comunicació i pel sistema de justícia. Potser tot comencés amb l’última etapa de Felipe González en la Moncloa. Però és un mal estès a tots els parlaments autonòmics. L’oposició va deixar d’estudiar les liquidacions pressupostàries, de fer seguiment de l’aplicació real de les normes, de formular preguntes directes i sense escapatòria possible per convertir les sessions de control en un ple de guant blanc o en un encreuament d’improperis sense sentit. La crisi va venir a santificar la festa, perquè era fàcil imputar al Govern la seva mala fe en els ajustos i retallades dia sí dia també, mentre que aquest podia escudar-se en la inestabilitat financera per administrar el pressupost públic al seu aire i fer malabars amb les dades estadístiques davant una oposició incapaç de discernir entre les obligacions contretes a la UE i el marge de maniobra nacional. El resultat és que avui no tenim un balanç dels efectes de la crisi sobre l’Estat del benestar.
No hi ha explicació politiquera que valgui per descriure el declivi de la dialèctica govern-oposició dins de la crisi
Els grups de l’oposició es comporten de manera tan recelosa entre si que resulta impossible una sintonia fugaç
del parlamentarisme davant el domini del poder executiu. Seria necessari fixarse en l’evolució del particular contracte que subscriuen els i les electes amb la formació que els inclou en la candidatura. En l’evolució dels partits com a maquinàries indisposades per generar idees i alternatives. En la peculiar interpretació que tant aquests electes com les estructures partidàries fan de la relació cost-benefici en política. El sí a la investidura és l’únic esforç que realitzen molts parlamentaris del partit del Govern, subjectes des d’aquell moment a la fàcil tasca de fer-se ressò del que li escriguin. Però no és gaire més gran l’afany que es posa en cadascun dels escons d’oposició, quan el veritablement important és continuar-hi assegut.