Els temes del dia
Els durs enfrontaments entre partidaris i detractors del president Nicolás Maduro a Veneçuela, i la celebració del dia internacional Contra l’Assetjament Escolar.
ELS carrers de Caracas van viure ahir, un cop més, una nova jornada de manifestacions de signe oposat, just quan es complia un mes d’agitació i enfrontaments entre partidaris del president Nicolás Maduro i les forces de l’oposició, sense que s’entrevegi una sortida a curt termini. Ara com ara, Veneçuela és el principal problema a l’Amèrica Llatina i costa de ser optimista sobre aquesta pugna, que en un sol mes ha causat 29 morts, mig miler de ferits i més de mil detencions.
El Govern del president Maduro té una conjuntura complicada per mantenir-se entestat en la seva posició. D’entrada, la situació econòmica és dolenta i el descontentament va a l’alça, fins i tot entre les seves bases electorals. D’aquí el gest presidencial d’ordenar abansd’ahir un augment del salari mínim... del 60%! Ja és el tercer des que va començar l’any i, a la pràctica, constitueix una picada d’ullet amb aires desesperats a militars i funcionaris, bastions del chavisme. Per espectacular que pugui semblar un augment del 60% del salari mínim, cal recordar que Veneçuela pateix una de les inflacions més elevades i galopants del món. El Fons Monetari Internacional calcula que podria assolir el 720% al llarg del present any.
En el pla diplomàtic, el president Nicolás Maduro també pateix un aïllament creixent. Caracas ha perdut suports a la regió des dels canvis de govern a l’Argentina i el Brasil –antigament valedors del chavisme–, la sortida de Rafael Correa a l’Equador –el nou president Lenín Moreno és menys “ideològic”– i l’acostament entre Cuba i els Estats Units, que deixa a Bolívia com l’únic aliat al continent que manté el seu suport sense fissures. Aquest panorama explica la sortida de Veneçuela de l’Organització d’Estats Americans (OEA) després de gairebé set dècades de pertinença. El president Maduro ha preferit estalviar-se la vergonya d’una expulsió cantada –per la suposada violació de la Carta de l’OEA que fixa els criteris democràtics exigibles a tots els estats membres– i forçar la sortida amb l’argument que Washington manipula l’OEA per reforçar la seva campanya d’assetjament sistemàtic al chavisme o el que en queda.
L’impasse dramàtic que viu Veneçuela tampoc no s’hauria d’interpretar com el final de Nicolás Maduro, elegit a les urnes l’abril del 2013 i amb mandat fins al 2018. Certament, Maduro no és Hugo Chávez, líder carismàtic i desaparegut abans que les seves polítiques econòmiques –i els preus del cru– poguessin tornar-se en contra de la seva figura, però encara compta amb prou suports interns com per negar-se a convocar noves eleccions presidencials. L’estira-i-arronsa és dramàtic perquè les dues parts se senten amb prou forces i no eludeixen el xoc, que es visualitza en els enfrontaments als carrers després que el Parlament –sota control del partits de l’oposició– fos desposseït de les seves funcions per una polèmica sentència del Tribunal Suprem de Justícia.
El laberint veneçolà preocupa la comunitat internacional, cridada a exercir una mediació ineludible per evitar que l’espiral de xocs i enfrontaments acabi en un bany de sang. De moment, iniciatives com la d’Unasur –una organització regional cenyida a l’Amèrica del Sud i per tant, i a diferència de l’OEA, sense els Estats Units– amb el suport de l’expresident espanyol Rodríguez Zapatero o l’oferta del Vaticà han caigut en sac foradat.