El temps no ho cura tot; la política, tampoc
Els aniversaris es van inventar per tenir consciència del pas del temps. Altres, en canvi, el controlem sumant les entrevistes al sindicalista Josep Maria Álvarez que hem vist cada vegada que s’acosta el Primer de Maig. El referèndum també continua sent una qüestió de temps. “Volem la data i la pregunta”, reclamen els impacients, i sembla que els urgeix més la data que la pregunta. ¿És pecat intuir que tot plegat hauria estat més sensat si, en comptes d’imposar un termini fatídic, haguéssim deixat que el temps evités la pressió del compte enrere? És clar que jo sóc un espanyolista al servei del Grup Godó i no estic capacitat per entendre segons què. Per exemple: els hàbits de l’ANC quan es reuneix per, amb l’alegria combativa i multitudinària habitual, programar l’escenografia del pròxim Onze de Setembre.
Ara anuncien que, situats a la cruïlla d’Aragó i passeig de Gràcia, formaran un signe + que, en funció de l’assistència, creixerà més o menys. La creu es presta a molts sarcasmes, sobretot religiosos, però jo no faria gaire cagarel·la dels rituals de l’ANC. La cadena humana, el cursor de videojoc o la V gegant també semblaven una al·lucinació logística i van sorprendre el món. També és veritat que el món no és cap exemple de sensatesa. Ho demostra que els francesos estiguin a punt d’elegir Marine Le Pen com a presidenta mentre l’esquerra fa l’estruç en comptes de reaccionar amb una unitat fiable, o que l’apocalipsi que havia de provocar Donald Trump sigui celebrat amb grans eufòries a Wall Street.
I la televisió no actua com a ansiolític. El delegat del Govern Enric Millo inaugura la nostra Feria de Abril i confon Camarón amb un guitarrista. És com confondre Jesucrist amb un apòstol, i confirma que la ignorància ajuda a triomfar en política. Sigui dia del treballador o no, convé prendre-s’ho amb sentit de l’humor i distanciar-se de la trepanant loquacitat que Pablo Iglesias va exhibir a La Sexta Noche. De tant arrufar severament el nas, sospito que el deuen haver hagut d’ingressar per fractura de solemnitat. “El presidente no está a la altura de España”, va dir atribuint-se la representativitat que no té. ¿I el nostre president està a l’altura de Catalunya? A la trobada de l’ANC se’l va veure feliç, cada vegada més quadrat i informal, com un híbrid entre vella glòria del rugbi neozelandès i vocalista d’orquestra de creuer. Ah, i, igual que Rajoy, Puigdemont també té un sentit de l’humor peculiar. “Enraonar no engreixa, no té colesterol i no és anticonstitucional”, va dir. Però em temo que el moment de corrupció que viuen la política espanyola i catalana segueix més els preceptes humorístics de Pata Negra (“Todo lo que me gusta es ilegal, es inmoral o engorda”) que de Joan Capri.
Situats a la cruïlla d’Aragó i passeig de Gràcia, formaran un signe més