Un maig històric
Segons es diu, aquest mes de maig ha de ser decisiu. Molt sovint passa que, després, el que havia de fer història queda en un no res; els canvis no sempre es preveuen. Quan semblava que s’havia de produir un terratrèmol, resulta que finalment tot passa com si res. Però també, molt sovint, quan res ho anunciava es produeixen daltabaixos que fan història. De fet, la mateixa història ens ofereix molts exemples en un sentit i en l’altre. En conclusió, aquest mes de maig pot ser decisiu o no; marcarà el futur o no, ja es veurà.
Els analistes volen marcar un ritme, però la societat –sobirana– marca el seu propi ritme. La transcendència o importància dels fets els decideix la gent; els mitjans anuncien, però s’obliden del que han anunciat tan bon punt la gent defineix un escenari diferent. I el món polític, sempre a remolc, s’inclina per allò que la gent prioritza. Al final –i segurament afortunadament– les consignes calen en el teixit social en la mesura que coincideixen amb les conviccions més íntimes i sinceres de la gent. La manipulació té un límit. I quan s’oblida aquest principi, és la mateixa gent la que s’encarrega de recordar-lo.
El mes de maig pot ser històric; però potser no en la línia de les previsions, sinó en unes altres que no constitueixen els titulars dels mitjans de comunicació. A França, per exemple, la victòria de Marine Le Pen a les eleccions presidencials seria històrica; però també ho pot ser la victòria d’Emmanuel Macron. La història té camins diferents i no per seguir-ne un o altre es deixa de fer història. O a Espanya, la crisi institucional simbolitzada per la moció de censura anunciada per Podem té sortides ben diferents segons el que passi. Però podria ser que el que es preveu com a conflicte de greus conseqüències tingués un final ben diferent del que Podem pretén.
Tot és possible. La partida està molt oberta i la gent, al final, serà la que decidirà. No només votant, sinó també amb el seu comportament, amb la seva actitud, amb la manera de fer i de viure. El dramatisme amb el qual, a vegades, es vol llegir la situació política i social no es correspon amb la manera en què és viscuda per part de la gent. Molt sovint, la insatisfacció no condueix forçosament a la indignació; també la indiferència és una resposta. Els canvis reals dificulten la previsió del que passarà; tot és més difícil d’analitzar i les prediccions tenen molt risc d’equivocar-se.
I aleshores, el que passa és que tot accentua la distància entre el món dels analistes i comentaristes polítics del món de la gent. Es diu que hi ha molta distància entre política i societat, volent oblidar que quan es parla de política no es fa menció només dels polítics, sinó també dels mitjans, dels comentaristes, de les institucions, de les entitats. Aquesta és la distància perillosa, la difícil de superar. Hi ha una distància que se solucionarà votant; l’altra, la que separa la gent del món dels protagonistes de tota mena, és la preocupant, la difícil, la que seria greu que es consolidés.
Tot està obert i tot està per definir; qui cregui que sap el que la gent vol hauria de començar per reconèixer que, en aquest moment, no ho sap del cert. I els intèrprets de la voluntat popular fan molta por; avui i sempre. Tant de bo sigui la gent la que defineixi com ha de ser aquest mes de maig.
Tot està obert i tot està per definir; qui cregui que sap el que la gent vol hauria de començar per reconèixer que, en aquest moment, no ho sap del cert