Entre dos excessos

El senyor Rajoy no vol que la corrupció interfereixi en l’estabilitat ni en l’economia. És a dir, que la corrupció espatlli la seva governació o oculti els progressos econòmics. El senyor Iglesias, que aquests dies exerceix com a líder de l’oposició fins que els socialistes tornin del seu exili, vol justament el contrari: que els progressos econòmics no serveixin per ocultar la corrupció i que la corrupció faci caure el senyor Rajoy, encara que això suposi la ruptura de l’estabilitat política. Desconnexió de Catalunya al marge, entre aquests dos extrems oscil·la el debat polític actual.

Les conseqüències immediates són dues. Una, que el senyor Rajoy i el seu equip proven de disminuir al mínim la importància dels escàndols que hi ha en el seu partit, perquè són casos individuals i el PP és una força política neta, segons definició de Martínez Maíllo. La segona, que el senyor Iglesias engeganteix els episodis de corrupció fins al punt de suggerir que el Partit Popular sigui il·legalitzat per ser –com va dir a La Sexta Noche– una organització criminal. Sembla raonable pensar que, si Podem guanyés la moció de censura o les pròximes eleccions generals, promouria la il·legalització del PP, com si fos Batasuna i amb la mateixa llei que va servir per fer fora Batasuna de la legalitat. Us ho imagineu?

El que té de perniciós aquesta singular confrontació és que ens situa una vegada més entre dos excessos. És molt negatiu dissimular la importància de la corrupció, perquè presenta qui ho fa com a còmplice dels delictes, perquè produeix la sensació que no es persegueixen i perquè fa creïbles les denúncies de maniobres amb els fiscals, les notícies de confuses actuacions dels ministeris i les insídies d’implicació de les institucions. I és molt nociu per al sistema, el seu prestigi, i per tant el respecte social, el discurs demagògic segons el qual tot el poder polític està corromput. Es comença per exigir el relleu dels seus administradors i es pot acabar reclamant desmuntar el sistema mateix. No hi hauria manera d’assolir un punt d’equilibri entre els dos extrems? És fàcil: n’hi ha prou que tots dos facin el petitíssim esforç d’atenir-se a la realitat.