El quarto de les rates
Al’època franquista, tot i dirse casa de la vila o casa de la ciutat, els ajuntaments eren llocs vedats a la majoria de ciutadans. Els consistoris feien i desfeien al seu aire i es repartien el pastís seguint els interessos gremials dels constructors, grans empresaris i factòtums del Movimiento. Per camuflar la corrupció institucionalitzada, el règim es va treure de la màniga una organització municipal aparentment representativa on els regidors pertanyien als anomenats terç familiar, terç sindical i terç corporatiu. En realitat, els ajuntaments no passaven de ser una entelèquia aliena a la ciutadania. Manaven sense donar explicacions, feien lleis arbitràries i les feien complir sense contemplacions.
Aquells dies, a l’Ajuntament de Vic hi havia unes dependències conegudes popularment com “el cuartelillo” on tancaven temporalment els suposats lladregots i malfactors, vagabunds, pòtols o borratxos que ocasionaven algun altercat públic. De vegades, sobretot els dissabtes de mercat, en aquells calabossos també hi tancaven dones gitanes detingudes preventivament a l’estació, abans que cometessin algun delicte; en més d’una ocasió, els rapaven el cap com a escarni i després, quan el mercat de la plaça s’havia acabat, els guàrdies les tornaven a l’estació i esperaven que pugessin al tren per tornar a Barcelona.
Cinquanta anys enrere, quan els marrecs fèiem alguna malifeta o ens saltàvem els límits de la correcció i la bona educació oficial, la gent d’ordre acostumava
“Nen, si no et portes bé, vindrà un municipal i se t’emportarà a l’Ajuntament!”
a amenaçar-nos amb una frase que ens feia molta por: “Nen, si no et portes bé, vindrà un municipal i se t’emportarà a l’Ajuntament”. De fet, per als més petits, l’Ajuntament era el quarto de les rates on tancaven els nens entremaliats, el pas previ a l’ingrés en un tètric correccional o a la presó.
Fa uns dies, vaig veure una escena que em va transportar al passat llunyà: un nen que estava jugant en un sorral va agafar la pala a una nena; en aquell moment, la mare del nen va renyar el seu fill dient-li: “Pol, si no li tornes la pala, vindrà un municipal i se t’emportarà a l’Ajuntament”.
Seria absurd comparar els ajuntaments actuals amb els franquistes. A Vic, per exemple, a banda de tenir una Casa de la Ciutat democràticament representativa, tenim una alcaldessa i sis regidores al Consistori, una cosa impensable fa anys. La democràcia municipal no és perfecta, però sortosament les coses han canviat. Tanmateix, en un context de corrupció a alts nivells, de vegades encara hi ha gent que proclama, igual que abans, que “la política és per als que en viuen”. Als ajuntaments en general i a les administracions autonòmiques i estatals encara els queda molt de camí per demostrar amb fets que els consistoris, els parlaments i les corts són les cases del poble, i no el quarto de les rates o nius de corrupció.