La segona volta
Els canvis en les posicions polítiques decisives a la metròpoli solen obrir el pas a l’arrenglerament de les colònies. D’acord amb aquesta tendència, diumenge que ve se celebrarà a França la segona volta de les eleccions dels EUA. És molt probable, i desitjable com a mal menor, que el resultat sigui diferent. Però la confrontació entre Macron i Le Pen té un notable aire de família amb la que va tenir lloc entre Hillary Clinton i Donald Trump. Per això no és tan estrany com significatiu que Jean-Marc Sylvestre, editorialista del digital francès Atlantico, hagi publicat un article que parteix de la tesi que “per comprendre i avaluar els efectes que tindria l’aplicació del programa econòmic de Marine Le Pen només cal fer balanç dels cent primers dies de la presidència de Trump”.
L’article no és res de l’altre món, però ofereix una talaia perfecta per contemplar com es veuen les coses quan es miren des del que encara s’anomena establishment. Aquesta visió resulta diàfana quan comenta que les mesures proteccionistes de Trump i Le Pen revelen una incomprensió estupefaent d’uns mecanismes econòmics que són complexos. Segons Sylvestre, hi ha realitats que no depenen de la ideologia, sinó de la vida pràctica, perquè “la globalització no és ni de dretes ni d’esquerres, és al centre del sistema, i és obligat d’assumir-la i adaptar-s’hi”. A diferència del programa econòmic de Le Pen, que també es vol situar per sobre de la divisió entre dretes i esquerres però per altres velles raons, el de Macron es caracteritza per fer d’aquesta suposada necessitat virtut. I per proposar, tal com apunta Didier
Sylvestre no explica com la globalització neoliberal es va convertir en el centre del sistema
Eribon, la posada en escena d’una governabilitat tecnocràtica en què correspon als “experts” decidir en nom de la “racionalitat” d’una “ciència” incontestable que no és altra que la de l’economia neoliberal. Convé no passar per alt que aquestes dues presidencials han estat una mena de plebiscit sobre una globalització neoliberal que vol imposar com a expressió de l’única racionalitat possible unes polítiques que colpegen una gran part de la població. El fet que aquells qui han representat el no en aquests plebiscits hagin estat Trump i Le Pen és un efecte de la distorsió que ha comportat en els mapes electorals l’evolució en les últimes dècades del Partit Demòcrata dels EUA i del Partit Socialista francès, que, com molts dels seus equivalents, s’han convertit en els portaveus més entusiastes d’aquesta racionalitat, que els seus electorats tradicionals no poden veure com a científicament neutral, sinó com una arma al servei dels qui treuen profit de les polítiques que els perjudiquen.
Sylvestre no explica en l’article com la globalització neoliberal es va convertir en el centre del sistema. Si ho hagués fet, no hauria pogut obviar que les regles de joc que la van posar en aquest lloc responien als interessos dels EUA i que ara els EUA de Trump volen canviar-les. Però no es tracta d’un fet irrellevant, perquè, com vèiem, els canvis en les posicions decisives a la metròpoli poden tenir repercussions a les colònies.