“Vaig voler saber què se n’havia fet, dels Cinc de Blyton, després dels 50”
Antonio Orejudo, novel·lista, que publica ‘Los Cinco y yo’
En Toni, el narrador de Los Cinco y yo (Tusquets), la nova novel·la d’Antonio Orejudo (Madrid, 1963), s’assembla molt a Antonio Orejudo: és escriptor, ha fet classes a la Universitat d’Almeria, té un amic brillant que es diu Rafael Reig, llegia Els Cinc quan era adolescent, va ser jove durant la transició... L’autor de Fabulosas narraciones por historias (1996), Ventajas de viajar en tren (2000) i Reconstrucción (2005), entre d’altres, construeix una història amena a cavall entre la memòria sentimental, la crítica social global, el retrat del món literari i acadèmic i la barreja de la ficció amb la realitat.
La novel·la és una glossa d’After five, suposada novel·la de Rafael Reig que indaga què van fer els Cinc quan van ser adults. Sap que el lector acaba buscant a Google el llibre de Reig? No pretenc confondre, però soc conscient que el joc, per poc bé que es faci, porta el lector a comprovar algunes dades.
El que sí que és real és la seva fascinació per aquella colla de ficció, els Cinc, d’Enid Blyton. Amb els Cinc vaig començar a llegir. Van ser les lectures més impactants de la meva vida; no ho recordo com un acte de llegir, sinó com una experiència vital. No era conscient d’estar consumint una ficció, sinó que em submergia en aquelles aventures com un joc més.
El que primer sembla que serà una novel·la de formació es transforma en altres coses... No volia fer unes memòries, i he fugit de la nostàlgia com del diable. Soc clàssic en el sentit modern del terme, vull que el lector viatgi d’un lloc a l’altre, que salti pels gèneres però conservant la unitat. És una novel·la digressiva, però agafo bé el tema, i sempre torno al curs del riu.
Hi ha una gran tradició de novel·les que són glosses d’altres.
Tinc sempre present El Quixot ,la gran glossa d’un altre llibre. Cervantes el presenta com la traducció d’un manuscrit àrab trobat en un
mercat ambulant. És molt difícil inventar coses noves en art. Reciclem materials que ens han arribat. La novel·la moderna no és res més que variacions sobre El Quixot.
La seva novel·la també és sobre l’amistat.
Hi és molt present l’amistat masculina, tema que no es tracta gaire avui. Es fa més aviat una literatura en què les dones tenen un paper predominant. Jo només soc home, amic d’amics, i reto homenatge a una relació important. El personatge de Reig és el reactiu, fa néixer l’escriptor que en Toni porta a dins.
Vostè també és un mag de les finances? Ja m’agradaria. Si ho fos, no hauria escrit la novel·la. Deixi’m dir-li que al llibre hi ha més ficció que no sembla. Pertanyo a una generació mansa, que ha claudicat en certes coses, s’ha deixat portar pel vaivé de la història en comptes d’incidir-hi. Em semblava provocador convertir en Toni en un bon financer.
També afronta la crisi dels 50, amb personatges que es deixen anar físicament; fer panxa ja els va bé per no caure en la passió i les seves turbulències. El tema que crida més l’atenció és aquest: què se n’ha fet de nosaltres, què se n’ha fet de mi mateix? Una amiga diu que als 50 sempre penses que t’has equivocat en tot, hagis fet el que hagis fet. A la meitat de la vida dius: “Hòstia, això no és el que em pensava”.
Hi ha capes: el que li passa al protagonista, als seus amics, als Cinc de joves i de grans... La idea inicial era veure què se n’havia fet, dels Cinc, un cop fets els 50, però això quedava poc dens, com una petita broma, o sigui que ho vaig ampliar als meus companys d’infantesa, veure què se n’havia fet, passar llista, veure què se n’ha fet, de la meva generació. De la foto dels sis nens de la portada, n’hi ha tres que ja han caigut, van morir per l’heroïna, els setanta i els vuitanta van quinsser devastadors:efectes tenia no i estavase sabia envoltada gaire d’una aura atractiva.
Hi ha moments com de thriller farmacèutic o empresarial.
Aquesta intriga em serveix per expressar la renúncia, la claudicació. Quan et fas adult, descobreixes que el mal ets tu mateix, perquè el bé està contaminat pel mal i al revés, i en formes part.
En Toni té una visió transcendent de la literatura.
Abans la literatura era socialment rellevant: els escriptors influïen, fins i tot en termes polítics. Jo vaig començar quan això era així, i m’he anat trobant, a mesura que arribava on sempre havia volgut arribar, que no gaudim de prestigi i que la publicació d’un llibre no és un esdeveniment com ho era abans.
Ha fet incursions alguna vegada en la literatura juvenil?
Ho he intentat; tinc dos fills adolescents i m’ho vaig plantejar, però em vaig adonar que no n’era capaç: escrivint per a nens fingia.
Què li ha dit el Reig real?
L’hi vaig donar perquè em donés el níhil òbstat. Si no, hauria posat Puig en comptes de Reig. Fixi’s que si el
“La meva generació és mansa; ha claudicat, s’ha deixat portar pel vaivé de la història”
protagonista s’hagués dit Pedro ningú no em demanaria pels fets reals; n’hi ha prou de canviar un nom perquè els lectors caiguin a la trampa de l’autobiografia i llegeixin amb més espessor.
Sobretot ara que l’autoficció és el gènere en voga...
Els escriptors tenim la sensació que als lectors ja no els interessa la ficció pura. Hi ha molta gent preparada i culta que, amb una ganyota de disgust, et diu: “Ui, jo ja no llegeixo ficció”. En aquest món tan estrany, on la ficció es considera una cosa sense pes, més pròpia dels nens, hem de buscar-nos la vida per fer valer les nostres intencions. Després en consumeixen en sèries i pel·lícules sense cap problema, però en prosa escrita el lector mitjà té un problema, no se l’acaba de creure.
Los Cinco y yo és senzilla però estructuralment molt treballada.
Els llibres i les persones m’agraden així, gent que sembla senzilla i banal però que, a mesura que la vas coneixent, té molta substància, o llibres sense la pompositat de l’obra mestra, que aparentment passen pel món sense fer soroll però que, a dins, guarden una càrrega de profunditat.