Les mateixes cares
Malgrat els 122 milions en fitxatges, el Barça continua sense suplents de nivell
Després de gastar-se 122 milions en fitxatges a l’estiu, més 49 l’anterior en Arda Turan i Aleix Vidal, fa tres partits consecutius que Luis Enrique fa una única substitució. Al Bernabeu només va entrar André Gomes per Alcácer. Contra l’Osasuna, Aleñá va donar descans a Messi. I al derbi Gomes va deixar el seu lloc a Mascherano. La banqueta ja no es va moure més.
No és cap fet anecdòtic, sinó que es tracta de la demostració que, dos anys després del triplet de Berlín, el Barcelona abordarà l’intent de tornar a conquerir el doblet Lliga-Copa pràcticament amb les mateixes cares que el 2015 i el 2016. De llavors a ara només Umtiti i Sergi Roberto, per l’adeu d’Alves –i no podrà jugar la final contra l’Alabès per sanció– han aconseguit un lloc en l’onze de gala.
Durant tota la temporada ha estat una constant que el tècnic asturià no esgotés les tres substitucions permeses, senyal que entre els reserves no veia elements per millorar, o com a mínim igualar, el que hi havia al camp. Pràcticament en la meitat dels partits del curs (26 dels 55 disputats) el Barcelona s’ha quedat, com a mínim, amb un canvi per fer. Entre ells, els sis últims.
En 20 duels el tècnic va fer dos canvis, en cinc només va introduir una substitució i en un, la tornada dels setzens de la Copa contra l’Hèrcules, equip de Segona B, ni tan sols va moure la banqueta per donar l’alternativa a gent del filial.
No és només una qüestió numèrica, perquè com més va augmentar l’exigència dels rivals, menys possibilitats veia el tècnic de treure rendiment als suplents. La Champions n’és el millor exemple. En set dels deu duels europeus no va fer tots els canvis, entre els quals els dos contra el Juventus. Va passar el mateix al clàssic del Bernabeu, en els dos derbis i en dos dels quatre enfrontaments contra l’Atlètic.
Aquest dèficit en el fons d’armari ja es va detectar la temporada passada. Un dels deures per a la secretaria tècnica aquest estiu era apujar el nivell de la plantilla i que l’abisme obert entre els titulars i els menys habituals es reduís. Per això es van fer sis fitxatges.
–Aquesta és, sobre el paper, la millor plantilla que he tingut. Ens hem reforçat de manera brillant –va declarar Lucho abans del Gamper. Era el 9 a l’agost. Però la realitat ha estat una altra. O no es va endevinar la tecla adequada per al remei o, com a mínim –perquè totes les incorporacions són joves i molts encara poden tenir recorregut– no han estat de rendiment immediat. De fet, tres d’aquells reforços són els que han jugat més partits com a suplents. Són Denis Suárez (amb 17), André Gomes (16) i Paco Alcácer (14), com si Luis Enrique hagués decidit que la millor manera de fer-los entrar en l’estil propi del Barça era introduint-los en petites dosis.
Mentre exploten, el Barça enyora tenir relleus de la categoria i garanties de Pedro, Xavi o el Mathieu de fa dos anys. Ells tres van ser els canvis a la final de la Champions guanyada a Berlín. Els dos primers van marxar, el tercer ja no pot seguir el ritme. Luis Enrique, doncs, se la jugarà fins al final amb les mateixes cares.
EN ELS ENFRONTAMENTS MÉS EXIGENTS Luis Enrique no va esgotar els canvis en set partits de Champions, al Bernabeu ni en els dos derbis