A les trinxeres del Brexit
El Leyton Orient, un històric de Londres, està en greu perill de desaparició a causa de la mala gestió del seu propietari italià
El 24 d’abril del 1915, vint mil espectadors van omplir el ja desaparegut estadi de Millfield Road, a Hackney, per acomiadar els jugadors del Clapton Orient (avui Leyton Orient) en l’últim partit de la temporada contra el Leicester Fosse. Després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el futbol a Anglaterra havia estat suspès fins a nou avís, i 41 integrants del club (la plantilla en ple més alguns directius i treballadors) estaven a punt d’incorporar-se al 17 Regiment de Middlesex, l’anomenat batalló dels futbolistes. Tres jugadors del primer equip, Richard McFadden, George Scott i William Jonas, van morir en la batalla del Somme.
Set anys després, finalitzat el conflicte, el príncep de Gal·les (que després es convertiria en el rei Jordi VIII) va visitar Millfields Road en senyal d’agraïment al patriotisme que havia mostrat el club. La victòria per 3-0 de l’Orient sobre el Notts County va passar a la història com el primer partit de futbol presenciat in situ per un monarca anglès. Una placa commemora l’ocasió en el que avui són uns humils blocs d’habitatges subvencionats, el Millfields Housing Estate.
En els seus 137 anys d’història, el Leyton Orient només ha passat una temporada a Primera Divisió (la del 62-63) i només ha arribat a unes semifinals de la FA Cup (el 1978 va perdre 3-0 contra l’Arsenal a Stamford Bridge). No ha guanyat mai res ni té cap trofeu rellevant a les vitrines. Però traspua història, i no només per la contribució a la Primera Guerra Mundial. Des que el West Ham es va traslladar a l’Estadi Olímpic, és el màxim exponent de l’esperit de l’East End en el futbol an- glès. Laurie Cunningham, el primer internacional anglès negre, va militar tres anys a les seves files abans de passar al West Bromwich Albion i al Reial Madrid.
Però el romanticisme compta cada vegada menys, i l’icònic Orient està en perill d’extinció. No només ha baixat a la cinquena categoria per primera vegada en 112 anys, sinó que té un deute de 300.000 euros amb Hisenda que amenaça de liquidar-lo. Fa setmanes que jugadors, personal i fins i tot el fotògraf del club cobren amb retard. I tot això per culpa de la mala gestió i el desinterès del propietari, Francesco Becchetti, un empresari italià de l’energia renovable i les comunicacions (té un canal de televisió a Albània) que va comprar l’entitat el 2014 i en menys de tres anys l’ha portada a la ruïna.
Quan Becchetti el va adquirir, l’Orient havia estat a punt de pujar a Segona Divisió, però va perdre el playoff final a Wembley en PISOS I PISOS L’estadi de Brisbane Road només té capacitat per a nou mil espectadors, però sembla molt més gran perquè les quatre cantonades de l’estadi són blocs de pisos amb terrasses des d’on es pot seguir el partit, amb un preu de venda de 400.000 euros, una bicoca pels preus que hi ha a Londres. Però no és allà on viu el compositor Andrew Lloyd Webber, creador d’El fantasma de l’òpera, el seguidor més famós de l’Orient, o el seu propietari Francesco Becchetti, que entra i surt amb un Rolls Royce de la seva mansió de vint milions de lliures a Mayfair mentre escatima els salaris i el club se’n va en orris. els penals contra el Rotherham després d’empatar el partit a dos. Tanmateix, el club prometia, i el magnat italià –que no sabia res de futbol– va pagar-ne cinc milions d’euros per fer com Abramóvitx i els xeics d’Abu Dhabi. En els mesos següents va invertir el doble d’aquella suma en jugadors que no donaven el perfil i no van rendir gens. Els deutes es van acumular. Els millors jugadors van ser malvenuts. Per la banqueta de Brisbane Road hi han passat en aquest període onze entrenadors, cinc d’ells aquest any. L’equip se n’ha anat a l’aigua, esportivament i també econòmicament.
El barri de Leyton és sinònim del Londres gentrificat, cada vegada més chic, al qual han arribat les cafeteries de cadena amb wifi, on els lloguers s’han posat pels núvols i els propietaris troben la manera de desallotjar els llogaters de tota la vida per apujar el preu del lloguer o bé vendre i donar les claus a joves del sector financer o la informàtica que encara no es poden permetre una casa a Chelsea però volen estar a quatre passes del Canary Wharf o la City. Els vells comerços desapareixen, el cost de la vida puja i els anglesos de classe treballadora de l’East End en donen la culpa no al govern, sinó als immigrants estrangers i la Unió Europea. Al Millfields Housing Estate, on era el camp de l’Orient, hi conviuen britànics, polonesos, espanyols, nigerians, pakistanesos... És del poc habitatge assequible que queda, i encara així...
El Leyton Orient –el segon equip de molts londinencs– sempre ha estat a les trinxeres de la guerra, ja sigui la mundial o aquella altra guerra cultural i de classe que té lloc ara al Regne Unit, i de la qual el Brexit és una manifestació. Però mentre al seu voltant volen els obusos polítics, la supervivència del club depèn que Becchetti trobi un comprador per recuperar tota la seva inversió, i que Hisenda es mostri magnànima i ajorni el pagament del deute fins que s’estabilitzin les coses. En aquesta batalla l’hi va la vida.
Des que el West Ham es va mudar a l’Estadi Olímpic, l’Orient representa per si sol l’esperit de l’East End