Dèficit i superàvit
L’economia política ens va ensenyar que els països forts són lliurecanvistes i els febles proteccionistes. La Gran Bretanya va ser el gran paladí del liberalisme econòmic mentre la seva indústria era la més avançada tecnològicament, quan, en països febles com el nostre, s’aixecaven barreres aranzelàries per protegir la tímida indústria local.
La incorporació d’Espanya a la Unió Europea va obligar la seva economia a reaccionar davant la crisi del 1992-1993 i a la més greu del 2008-2013 amb una forta aposta per la internacionalització. La nostra indústria és ara més eficient i es troba més preparada per al repte competitiu global. Durant l’última crisi, les exportacions espanyoles, i particularment les catalanes, han mostrat una evolució molt favorable.
Sorprenentment, les dues potències que més han apostat per l’economia global al llarg dels segles XIX i XX han decidit, el 2016, votar per aixecar murs migratoris i barreres aranzelàries. L’observació d’alguna dada macroeconòmica, amb freqüència oblidada, pot aportar-nos claus de comprensió. Fa molts anys que la Gran Bretanya acumula forts desequilibris en la seva balança exterior. En aquests moments, és la més deficitària en termes relatius d’entre les economies avançades, amb un -5,4% el 2016.
L’atractiu de la City com a plaça financera i el boom immobiliari de Londres, juntament amb la independència econòmica que proporciona la lliura esterlina, li han permès trampejar la tossuda realitat d’una economia desindustrialitzada que no proporciona feina de qualitat a les seves classes mitjanes empobrides. Una cosa semblant passa amb l’economia nord-americana, amb el dèficit exterior més gran del
La competència dels països emergents no ha de ser combatuda amb demagògia sinó amb eficiència
món encara que, en termes relatius, més suportable que el britànic, sostingut en aquest cas per la vitalitat de les empreses tecnològiques i la confiança en el dòlar.
Davant dels dos, la deprimida eurozona ha anat fent dolorosament els deures seguint la recepta ja assajada per Alemanya des de la seva unificació. Els països integrats al sistema monetari europeu tenen en el seu conjunt el superàvit exterior més gran del món, per sobre de la Xina. Per descomptat, aixecat per la fortalesa de l’economia alemanya. Però també països com Itàlia o Espanya han aconseguit corregir la seva balança exterior, que en el cas de la nostra venia d’un dramàtic -10% de l’any 2007. Curiosament, l’única de les grans economies de la zona euro que continua tenint una balança exterior negativa és França, justament el país on més risc existeix d’un canvi polític en clau xenòfoba.
És cert que les polítiques d’austeritat preconitzades per Alemanya provoquen desajustos que han de ser corregits, però la competència que ens ve dels països emergents no ha de ser combatuda amb demagògia sinó amb eficiència i en això potser Europa no està tan malament.