Dictadura de la imatge
Joana Bonet es refereix a un dels fenòmens que caracteritzen el nostre temps, la insuportable pressió que la societat contemporània exerceix sobre el cos: “Kate Moss és notícia perquè s’ha engreixat. Els cronistes anuncien que s’ha apuntat a la tendència de les corbes. No l’hi han preguntat, és una interpretació políticament correcta, pròpia del compromís editorial de no perpetuar estigmes físics”.
Es considera informació d’interès que Kate Moss, icona de l’androgínia, hagi guanyat pes
Kate Moss és notícia perquè s’ha engreixat. Els cronistes anuncien que s’ha apuntat a la tendència de les corbes. No l’hi han preguntat, és una interpretació políticament correcta, pròpia del compromís editorial de no perpetuar estigmes físics. “Nova imatge”, en diuen també. Ho anomenin com ho anomenin, el cas és que es considera informació d’interès que la model dels noranta icona de l’androgínia hagi guanyat pes. La prosa mantegosa relaciona amb desvergonyiment el seu acumulament de greix amb la felicitat: “Amb més quilos, somrient i feliç”, pressuposen de qui ha abandonat la nit i la talla 38. En aquesta línia és justament on moltes lectores sospiren: “Ai, Moss, com hem canviat!”, es diuen. Qui t’ha vist i qui et veu. Vigorosa, terrible eufemisme per a tantes dones d’edat difuminada i hormona alterada. O és que aquesta joia que vinculen amb les corbes no conté una quina amarga: el dol de deixar enrere la joventut i l’imperatiu social de corregir aquella adolescència obstinada que t’acompanya malgrat ser una senyora?
Moss no s’ha correspost mai amb la imatge de dona saludable i, no obstant això, ha estat una de les models més influents i inspiradores per als creadors. Els seus malucs rectes van servir per vendre més texans Calvin Klein que mai. Rebel·lia, cigarret, samarretes, ressaques dignes, una espècie de James Dean en noia, una tomboy que no ha encaixat mai en les robes de bal palatines.
La seva primesa i les seves sortides amb nois dolents i ratlles de cocaïna van arribar a ser tema de debat públic.
Massa s’ha parodiat l’efecte del pas del temps sobre el cos femení, arribant a tenir caràcter de penalització social: menys focus, guions més curts, i menys telenotícies. Els cinquanta es venen avui com els nous trenta. I fins i tot les que es deixen canes viuen a consciència la seva imatge. Els pastissos de xocolata cauen sobre la cintura com un flotador, però, en canvi, s’obvia la part transcendent: com es viu íntimament la transformació física i anímica de la maduresa? “Tinc quaranta-vuit anys. No, en realitat, en tinc quaranta-set. Fa dos anys que no tinc la menstruació. Soc una dona d’èxit plena de tristesa. Temo que es morin els meus pares. El meu marit està a l’atur. Treballo sense parar. No vull quedar-me sola. He tingut molta sort. M’han estimat tant. No sé guanyar. Ni perdre...”. Ho escriu Marta Sanz a Clavícula (Anagrama), una crònica sobre el dolor del cos que és en veritat dolor de l’ànima. De la punxada que intentes localitzar en va en algun òrgan. Fins que et donen l’alta i et deixen tota sola amb tu mateixa, engreixant-te quilos de dolor existencial.