Eugènia Balcells
Eugènia Balcells, Antoni Muntadas i Carles Pujol recorren a les instal·lacions visuals com a instruments de crítica
VIDEOARTISTA
Eugènia Balcells presenta tres instal·lacions a l’exposició sobre videoart que es realitza a Arts Santa Mònica de Barcelona. Ho fa al costat d’altres dos artistes pioners a Espanya com són Antoni Muntadas i Carles Pujol.
Apartir del 1965 l’empresa Kodak va començar a desenvolupar les càmeres Super-8 per facilitar les pel·lícules familiars. El 1977 es van comercialitzar els vídeos VHS, que es van acabar imposant al mercat sobre altres sistemes com el Beta. I no va ser fins al 1982 que l’enciclopèdia Espasa va introduir el terme vídeo en la seva terminologia. Però aleshores alguns artistes ja havien trencat les fronteres formals de la creativitat i utilitzaven el vídeo com a instrument de les seves produccions. Eugènia Balcells, Antoni Muntadas i Carles Pujol són tres artistes pioners del videoart que ara exposen a l’Arts Santa Mònica. I tots tres coincideixen a analitzar críticament els mecanismes de funcionament i els codis de seducció ideològica dels mitjans de comunicació.
(Re)visionats, (re)visitats. Una relectura dels inicis del videoart
espanyol és el títol de l’exposició que des d’ahir fins al 28 de maig es presenta al nivell 1 del centre cultural de la Rambla de Barcelona, que depèn del Departament de Cultura. L’exposició arriba en el marc del festival Loop 2017, igual com una altra exposició ja inaugurada al nivell 2 titulada Llegible-visible. Entre el fotograma i la pàgina ,i Cos social (lliçó d’anatomia), de Joan Morey, que s’obrirà del 27 de maig al 13 de juliol.
Antoni Muntadas (Barcelona, 1942), un dels artistes conceptuals més reconeguts, que actualment viu als Estats Units, s’hi presenta amb cinc projectes. El més antic és del 1971, any en què ja elabora un vídeo de 13 minuts titulat Accions sobre el reconei- xement de materials diversos, de l’espai i del cos humà, a través del tacte, el gust i l’olfacte. Tres anys més tard, amb el suport de la galeria Cadaqués, crea temporalment
Cadaqués Canal Local, una experiència de televisió alternativa en uns moments en què només hi havia el canal 1 de TVE i l’anomenada UHF. Les entrevistes i reportatges fets durant el dia es mostraven cap al tard al Casino i en altres bars de la població. En ple estiu, amb Cadaqués desbordat pel turisme, el protagonisme tornava a la gent del poble.
El vídeo permetia respondre amb noves estratègies al poder de la premsa, a l’expansió de la televisió i a la publicitat, que són també els elements qüestionats en tres muntatges més de Muntadas de 1978, 1981 i 1982 que es presenten en aquesta mateixa exposició, seleccionats pel comissari Albert Alcoz.
D’Eugènia Balcells (Barcelona, 1943), que viu entre Nova York i Barcelona, s’exhibeixen tres videoinstal·lacions. La primera és
Travessant llenguatges –realitzada a partir d’una beca–, en què l’espectador pot seguir una doble projecció de 28 minuts: d’una banda les imatges de la cerimònia d’elecció de miss Univers el 1981, i de l’altra una seqüència de plans
Muntadas va organitzar el 1974 un ‘Cadaqués Canal Local’ amb reportatges alternatius a la televisió oficial
sobre gestos i detalls dels cossos de dues dones amigues seves: Noni Benegas, poeta, i Marta Moia, antropòloga.
Una altra instal·lació de Balcells, adaptada a aquest espai expositiu, és Re-prise, del 1977, que consisteix en vuit pantalles on es van succeint fotogrames extrets de diferents pel·lícules comercials. El pas del temps ha deixat cicatrius en els clixés i ha envellit els colors fins al punt de mostrar una “decrèpita bellesa”, en paraules de l’autora. Balcells va explicar durant la presentació que aquesta obra neix del que comprava al mercat de Sant Antoni (“Ara tant aquest mercat com els Encants han perdut tot el seu encant”, va afegir). “Una dona em venia uns sobres de colors rosa i blau plens de fotogrames de films antics que havien estat retallats dels rotllos de pel·lícula i els acompanyava d’un visor”, diu l’autora. Així va començar aquest projecte. I el seu tercer treball és Boy
meets girl, del 1978, on una pantalla dividida en dos mostra els arquetips de l’home i la dona a través d’imatges procedents de publicacions impreses. La successió de fotogrames actua com si fos una pel·lícula d’animació i alhora com un joc de relacions a l’atzar.
El tercer artista convidat és Carles Pujol (Barcelona, 1942), també amb cinc obres. La més antiga és Transformacions (1975), un vídeo que recull les accions en temps real realitzades conjuntament amb el pintor Manel Valls. I la més propera en el temps és Meninas (1986), una videoinstal·lació que busca la participació del públic a través d’un joc de miralls i càmeres de manera que l’espectador entra “en l’espai del quadre de Velázquez”. Aquesta obra va acompanyada d’una música de Xavier Montsalvatge. S’havia mostrat a Bolonya, la Haia i Mèxic, però és la primera vegada que es veu a Barcelona. L’itinerari de l’exposició comença amb unes vitrines on s’exhibeixen més de setanta documents (cartells, llibres, articles de premsa, fotografies...) relacionats amb aquest fenomen artístic dels anys setanta i vuitanta que va tenir l’epicentre a Barcelona. Aquests documents, seleccionats per Antoni Mercader, han estat digitalitzats i es poden consultar al web de Loop. I, com a complement a aquesta revisió, s’han organitzat també tres taules rodones (dies 5, 24 i 26 de maig) amb videocreadors actuals, moderades per Albert Alcoz.