Gudbergur Bergsson
Gudbergur Bergsson, patriarca de les lletres islandeses
NOVEL·LISTA
El patriarca de les lletres islandeses, autor de més de vint obres, reflexiona en l’última, Pérdida, sobre la vellesa en els temps actuals, i recorda en una entrevista els seus fecunds anys barcelonins amb Barral, Gil de Biedma i d’altres.
Gudbergur Bergsson va néixer a Grindavik, un dels pobles de pescadors més al nord del món, i és, als 84 anys, el patriarca dels escriptors islandesos. Autor d’una sòlida obra literària, amb més d’una vintena de títols, parla un espanyol perfecte, com correspon a algú que ha traduït a l’islandès el Quixot i bona part del boom llatinoamericà. Va ser parella durant dècades del mític editor Jaime Salinas –fundador d’Alianza i Alfaguara–, que va morir al seu costat, el 2011, justament a Grindavik. L’última novel·la traduïda de Bergsson, Pérdida (Tusquets), són les reflexions d’un home solitari, ja a la vellesa, en un pis on tan sols se sent la remor del bullidor d’aigua. Podria ser perfectament el pis del mateix autor, davant la badia de Reykjavík, on ens rep.
Què li sembla la literatura islandesa actual?
No hi ha renovació. No dic que la qualitat hagi baixat, crec que no baixat, però transita per llocs ja comuns. No són escriptors gaire originals. Per exemple, Jón Kalman Stefánsson escriu sobre coses que ja ens van explicar al segle passat.
Vostè va aterrar a Barcelona als anys cinquanta. Per què?
Per res. Llavors la gent no pensava tant com ara.
De seguida va entrar en contacte amb l’entorn de Carlos Barral.
Yvonne Hortet, la dona de Barral, era la filla del gran importador de peix d’Islàndia. Ho sabia, això? Després el cònsol islandès els va prendre aquell negoci.
Què el va atreure, d’aquella Barcelona?
Hi havia molta més vida i llibertat a Espanya, malgrat la dictadura, que a Islàndia, on no podies estudiar a la universitat si no procedies de dues determinades escoles elitistes. Jo treballava en una fàbrica, i me’n vaig anar a viatjar. El primer que em va cridar l’atenció d’Espanya van ser els renecs. A Islàndia no en tenim, només blasfèmies. Ens referim al dimoni amb eufemismes, com a bons protestants. Els renecs són una cosa dels països catòlics.
Quins records en té?
Van ser uns anys molt divertits, vaig aprendre a ballar flamenc, de cintura en avall, com correspon als homes, i el practicava a la Bodega Bohemia. Encara existeix?
JAIME SALINAS “Va venir a Barcelona a fer les memòries, però ningú no li explicava res i es va deprimir”
Ja no. Per cert, va tractar l’agent Carmen Balcells? La vaig conèixer molt bé, a ella i al seu marit, abans de ser parella, quan anaven al Crystal City, el bar on es reunien tots. Ella era molt joveneta, no volia casar-se amb en Luis, però ell la va empaitar fins que la va convèncer.
Vostè va compartir incursions vitals i intel·lectuals, en aquell pis del carrer Felip Gil... Allà hi havia també el Gabriel Ferrater, que començava com a poeta. Llegia l’alemany, l’estudiava, però no va llegir mai en polonès, això és un mite que ell mateix va fer córrer, totalment fals, i el seu germà tampoc no sabia xinès.
Quin pis, aquell, i quina colla.
Eren rebels a la seva manera, estrangers al seu propi país. Se n’anaven a dinar a can Tonet, perquè allà podien parlar català. Als anys cinquanta Ferrater portava la seva identitat i cultura catalanes gairebé en secret. Amb en Barral i en Joan Petit sí que parlava en català, però amb els altres no.
I Jaime Gil de Biedma?
No tenia gaire accés al món exterior. El seu món, el de tot aquell grup, arribava fins a París, però no més al nord. Gil de Biedma havia estat a Oxford i li interessava T.S. Eliot. Anàvem amb el seu cotxe, amb ell al volant, conduint borratxo per les serpentejants carreteres de la Costa Brava. Volia entrar al partit comunista, però era un nen de casa bona i, per proletaritzar-lo, vam anar a una fàbrica de ciment al Garraf, amb comunistes autèntics, durs, tacats de ciment. També vam anar a la Seat, però allà els comunistes italians, que venien de la Fiat, no el van acceptar. No va poder entrar al partit mai, i es va sentir molt ferit.
Jaime Salinas només va publicar un volum de memòries, Travesías, que malauradament s’acaba el 1955. Ell volia escriure un segon volum, va anar a Barcelona il·lusionat per
“Era de tan bona família que no podia comprar a les botigues; això era per a les minyones”
parlarvolia obrir-se.amb la gent...Va veure però de ningú seguida no que aquell no tancament,el podria escriure,i es va posar amb molt tot malalt, dues es setmanes.va tancar en Allò un va hotelser la durantfi de Salinas, ja no es va recuperar. Va quedar molt decebut, una mica deprimit.
Però per què no li van parlar?
Hi havia moltíssimes coses privades...
Islàndia és un poble molt lector...
No tant.
Molt més que Espanya, segons les xifres.
El que passa és que a Espanya els pocs que llegeixen són molt bons lectors. Grans lectors. Aquí hi ha molta gent que llegeix, però coses de qualitat molt baixa, ínfima.
Com se li va ocórrer traduir el Quixot a l’islandès?
Envoltat de tota aquella gent... acabes influït. Vaig començar amb el Lazarillo de Tormes i amb Platero y yo. Després, Cervantes, i més tard gairebé tots els sud-americans. Soc el primer que va traduir literatura castellana a l’islandès. També vaig traduir Mercè Rodoreda, llegeixo bé el català.
Salinas va ser director general del llibre als anys vuitanta.
Javier Solana era el ministre de Cultura, però no era gaire culte. Amb Jorge Semprún ja va ser una altra cosa, ell i Salinas parlaven en francès. Tot i que el seu declivi va començar un dia que se n’anava a Roma amb Semprún en un avió oficial i li va venir un infart.
Salinas i vostè en què parlaven?
En anglès. Ell era un trilingüe perfecte. Se’n va anar a la Segona Guerra Mundial per lluitar contra les forces que li havien robat la seva pàtria.
Quins autors espanyols li interessen?
Juan Benet, a qui vaig conèixer. Li portava sempre llaunes d’areng islandès. Ell creia que a Espanya no hi podria haver mai impostos ni cinturó de seguretat als cotxes, ni prohibició de beure al volant, perquè els espanyols no accepten l’autoritat.
Un altre record de Barral?
Era de tan bona família que no podia comprar res ni portar un paquet, això eren coses que feien les minyones. Però ell volia ser tan revolucionari i trencador que una vegada va anar a una fleca i es va comprar uns dolços, un petit paquet que portava amb el fil agafat pel dit petit. I es comprava també discos a la Diagonal, en una botiga selecta on t’asseies en un sofà i una noia t’explicava els discos. Però no anava mai al Palau de la Música. Jo sí, al galliner, i de vegades des d’allà es veia gairebé tot el teatre buit. Llavors la burgesia no anava gaire als concerts.