Fractura a Veneçuela

Després de la convocatòria de les dues grans manifestacions del Primer de Maig enfrontades a Caracas, separades per barreres de policies antiavalots, la possibilitat de diàleg entre el Govern i l’oposició sembla esfumar-se.

A la frontera de les dues marxes, una vintena de motociclistes esperaven amb els motors encesos. Eren els “col·lectius revolucionaris”, que, segons l’oposició, van armats i són responsables d’alguns de la trentena de morts ocorreguts en l’última onada de protestes. Però quan un s’hi acosta, fins i tot els dolents a Caracas són entranyables. “Volem la pàtria lliure, diuen a Espanya que no hi ha llibertat a Veneçuela, però a Espanya posen a la presó presos els periodistes que diuen la veritat. Aquí no, aquí tothom fa el que li dona la gana”, assegura Ismael Fernando Serrano, resident de Cupira, a l’estat de Miranda, d’uns cinquanta anys, mentre escalfa el motor de la seva Kawasaki. Després va arrencar alhora que els altres milicians motoritzats que tenien tota la pinta de voler evitar que els de l’oposició fessin el que els donés la gana. On van? “Seguim el nostre recorregut per la pàtria de Bolívar”, respon abans d’accelerar amb un rugit ensordidor. Va ser un moment inoblidable. Però la millor vinyeta del dia del treball del 2017 a Caracas era una parada de banderes i samarretes muntada per on passava la protesta de l’oposició al districte d’alt standing El Chacao. “Abans també anàvem a les marxes chavistes però ja no. Aquests dies ningú no compra res”, diu Jefferson Duran, de 24 anys, que havia vingut des del llunyà barri d’Antimonio. “Els de l’oposició sí que compren perquè tenen més capital”, afegeix. “Però no és això –interposa Deryk Yañez, el seu ajudant–, el que passa és que en les manifestacions chavistes es reparteixen les banderes gratuïtament”.