Maduro aprofundeix la ruptura
L’oposició rebutja de totes totes la reforma constitucional del president
Veneçuela es va partint implacablement en dos. I després de la convocatòria de dues grans manifestacions del Primer de Maig que van desfilar als seus respectius barris de Caracas, separats per barreres de policies antiavalots, la possibilitat de diàleg entre el Govern de Nicolás Maduro i l’oposició sembla esfumar-se ja definitivament.
Malgrat els abundants recursos de bon humor al poble veneçolà, la fractura, enmig d’una profunda crisi econòmica –la inflació depassa el 800% i el PIB va caure un 18% el 2016– està generant un greu perill d’enfrontament social. El ministre d’Interior i Justícia, Néstor Reverol, va prohibir portar armes a tot el país durant 180 dies com a mesura per garantir la pau després d’unes protestes que ja s’han cobrat 29 morts.
El president va fer una declaració que fins i tot va semblar sorprendre els manifestants progovernamentals, un mar de samarretes vermelles que va omplir el centre de la ciutat. “Crearé una nova assemblea constituent!”, va anunciar Maduro, 16 anys després de la mateixa crida a la refundació de la democràcia per part d’Hugo Chávez. Segons va explicar la cancellera Delcy Rodríguez, la proposta de reforma constitucional consisteix a convidar els “treballadors, indígenes, estudiants, comunes, pensionats i altres sectors socials” (les bases chavistes) a elegir una nova assemblea a fi de “defensar la pàtria davant la violència opositora”.
Paradoxalment, mentre que milers de manifestants oficialistes lluien samarretes que resaven “estimem Chávez” i alguns duien un enorme ninot inflable del difunt president, eren els opositors els que van acusar Maduro de violar la Constitució chavista del 1999 en arraconar l’Assemblea legislativa. La contradicció és fàcil d’entendre. Els partits de l’oposició controlen l’Assemblea des de les eleccions del 2015. El desencadenant de les protestes que es produeixen l’últim mes va ser precisament la dissolució del Parlament pel Tribunal Suprem, una decisió que va ser rectificada parcialment una setmana després. Ara Maduro –preocupat perquè l’Assemblea bloqueja mesures crucials per evitar la fallida de l’Estat, com la venda d’actius petroliers a unes empreses russes– sembla estar adoptant una nova estratègia per esquivar aquesta legislatura.
Herman Escarra, l’advocat constitucionalista pròxim al Govern, va assegurar que no es dissoldrà l’Assemblea actual sinó que la nova assemblea constituent “coexistirà amb el poder legislatiu existent”. Tot i això, la proposta sembla una fugida cap endavant en un moment de col·lapse econòmic i de rebuig bastant generalitzat de les polítiques governamentals.
Per a l’oposició més radical, l’anunci de Maduro va ser motiu d’una crida –transmesa a través del fosc mitjà digital Dólar Today, que fixa la cotització del dòlar per bolívars al mercat negre– a llançar-se al carrer contra “el cop d’Estat”. Una cassolada va ressonar pels barris d’El Chacao i Sucre, territori de l’oposició, dilluns a la nit. Julio Borges, president de l’Assemblea, va instar el poble a “rebel·lar-se”, però tret d’alguns incidents aïllats, ahir no hi va haver una reacció important al carrer. Alguns opositors van tallar carrers i avingudes amb bosses d’escombraries, metall, blocs de ciment o rodes d’automòbils.
Però l’oposició pot ser el primer còmplice de la marxa accelerada cap a la pròxima fase del socialisme bolivarià. Perquè, en lloc de respondre a les crides de diversos grups internacionals, des d’Unasur fins al Papa, per participar en el diàleg nacional, insisteix en la convocatòria d’eleccions immediates sense esperar fins al final de la presidència quinquennal de Maduro, elegit l’abril del 2015. “No podem esperar el 2018, portem 18 anys aguantant aquesta metxa”, diu Lourdes Freitas, infermera de 62 anys. “Aquí no val diàleg; cal anar a les eleccions presidencials ara!”, coincideix Ana Fernández, comerciant de Guatire.
Encara que la manifestació de l’oposició era majoritàriament de classe mitjana, també s’hi veia una cosa inconcebible en temps de Chávez: gent humil atabalada per la hiperinflació que havien baixat de l’enorme barri popular de Petare, el més gran d’Amèrica Llatina, d’uns 800.000 habitants. “Hem de sortir a la matinada i fer cua fins al dia a veure si arriba el menjar. Abans era 100% chavista i ara no”, es lamenta Andrina Díaz, docent de 30 anys resident de Petare. La delinqüència és un altre motiu per mobilitzar-se. “La inseguretat està baixant fent la gent dels turons, ja no pot sortir a rumbejar a causa de la delinqüència”, diu Patricia Martínez, infermera.
La prova del color del cutis, infal·lible a Brasil per diferenciar les manifestacions de la dreta de les de l’esquerra, ja no funciona a Veneçuela. Hi havia més afroveneçolans a les marxes chavistes però no escassejaven en les de l’oposició. Amb l’excepció dels joves amb mocadors i cascos de ciclistes que es preparaven per a les habituals batalles campals contra la policia militar, l’oposició –ja en la seva enèsima manifestació del mes– exhibia una resignació bíblica. Les seves samarretes –potser delatant la preocupació dels seus líders que aquesta campanya de mobilitzacions no aguanti– deien: “El que es cansa perd” i “el que persevera venç”.
Els manifestants progovernamentals tenien un guió més optimista, atapeït d’homenatges a la revolució. Però lluny de les càmeres de la televisió estatal, alguns reconeixen la duresa de la crisi. “Jo soc revolucionari però has de saber que la situació està molt, molt malament”, sosté Maycal Diez, músic afrobrasiler d’una banda caribenya de tambors d’acer. Havia viatjat dotze hores amb autobús des de Güiria, a la costa, per alegrar el Primer de Maig chavista.
El Govern assegura que la nova assemblea constituent coexistirà amb l’actual “Jo soc revolucionari, però la situació està molt malament”, diu un partidari chavista