Amb Veneçuela fins al final
Circula una foto de dos franctiradors en un terrat, un apuntant a un objectiu amb el fusell, l’altre observant el carrer. I com a attrezzo, dues cadires, restes de menjar i ampolles per terra. El text que acompanya la fotografia conté una interpel·lació: “Es pregunten d’on surten les bales assassines?”. I un prec: “Facin rodar aquesta foto... que arribi a tot Veneçuela i a l’exterior” .
I d’això es tracta, de comprovar d’on surten els projectils que impacten en els més joves i es van cobrant morts. El comú de la gent no es rendeix perquè la ràbia i la indignació que senten és gran, la fam intensa i la desesperació extrema. Han sortit al carrer, en crit lliure, desarmats i amb les mans enlaire, mentre uns malànimes els disparen des dels terrats tocats amb boines vermelles.
“Endavant, Lilian, que mentre la Cilita planxa la camisa perquè el marit balli, vostè lluita per la nostra Veneçuela”
Animen Lilian Tintori que no defalleixi. Des de fa mil dies té el marit, Leopoldo López, pres –i ara incomunicat– al Centre Nacional de Processats Militars de Ramo Verde, presó situada en una ciutat dormitori al sud de Caracas. Neutralitzat en una torre blanca de quatre pisos en la qual hi ha tretze cel·les però només una és ocupada, la seva, un habitacle de 2,7 x 2,7 metres, els ocells de la muntanya trenquen el silenci mentre llegeix L’home que estimava els gossos, del novel·lista cubà Leonardo Padura.
Corredora de maratons, a Tintori (37 anys) l’entrada de López a la presó –interessava la revocació d’un jove que, per preparació, mèrits i carisma, podia arribar a ser alternativa– el va obligar a convertir-se en activista política i assumir un lideratge que no va buscar mai. Ara és la veu d’empresonats a les presons d’un país seqüela de l’aparellament entre militars i civils radicals, sense el qual no es podria concebre el saqueig groller dels actius productius.
I de costat amb Tintori i López, Henrique Capriles, María Corina Machado, Antonio Ledezma, Timoteo Zambrano, Manuel Rosales, Daniel Ceballos, Jesús Torrealba... i tants joves i herois anònims que perseveren en una protesta pacífica i constitucional per exigir eleccions generals i l’alliberament dels presos polítics. Els mediadors (Zapatero, Leonel Fernández, Martín Torrijos, Ernesto Samper Pizano i el nunci apostòlic, Aldo Giordano), no van ser capaços d’arrencar una amnistia que hagués contingut el torrent desbordat en què ha canviat una societat desesperada.
Cilita la bonica, la primera combatent i esposa del que va ser conductor d’autobusos, es va trasbalsar quan el seu marit es va emprovar una samarreta de la selecció veneçolana de beisbol per mudar-se i una atrevida li va tirar floretes. “Tranquil·la Cilita, aquell senyor és seu, tot seu”. A Cilia Flores li agrada fer un pas de salsa i merengue amb Nicolás, mentre el poble “està tan sec” i no està per a salts, manera tosca d’ocultar la gravetat del malalt.
La proposta chavista, “justícia i felicitat”, va fracassar i llavors arriba el sorpasso, la Taula del Diàleg i el referèndum revocatori van perdre urgència, passant a ser les eleccions a l’Assemblea Nacional Constituent (ANC) motiu, un cop més, de controvèrsia. Ja que es bifurquen les opinions en discrepar pactistes (que prefereixen el camí del diàleg, fent abstracció de la realitat que viuen els veneçolans) i rupturistes (que no estan disposats a negociar, donant al grup governant una legitimitat immerescuda), per a qui la convocatòria d’eleccions hauria d’esperar al canvi d’inquilí al Palau de Miraflores.
En el que coincideix la majoria de les formacions no partidistes és en una sortida prèvia del règim que desemboqui en una transició que nomeni els nous integrants del Poder Judicial, CNE i altres poders i convoqui –en un termini no imperiós– eleccions generals. Segons l’opinió d’aquests grups, clamar avui per una assemblea constituent, abans de la sortida del règim, seria un error.
I entre les prioritats indefugibles: la correcció de les desviacions constitucionals, la reinstitucionalització de la Força Armada Nacional Bolivariana, el desarmament dels grups paramilitars, la renúncia dels magistrats del Tribunal Suprem, el respecte a l’autonomia del Parlament, la depuració del Registre Electoral i l’obertura d’un canal humanitari per alleujar l’emergència d’aliments i medecines.
Però a l’agenda del Govern no és fer eleccions. Queda poc d’aquell chavisme idealista que feia eleccions gairebé cada any perquè tenia els vots i, de passada, demostrava a la comunitat internacional que la seva revolució particular tenia suport popular. Ara, el seu elegit –que va ser sindicalista del suburbà de Caracas– promou el “poder comunal” (que no és cap altra cosa que l’exercici directe de la sobirania per les comunitats organitzades), balla joropos i, de passada, els fa la quitza als independentistes catalans, quan –per fer la guitza al seu col·lega espanyol, a qui ha amenaçat de “rebentar-li les dents”– es fotografia agafant l’estelada.
I Espanya? El Govern, que està lògicament preocupat per les inversions en el país amb més riqueses d’Amèrica Llatina, no ha deixat de tenir gestos amb els que han hagut de fugir i s’han arrecerat en la generositat de l’asil espanyol. Però això, sent apreciable, no és suficient. Cal esperonar, sense complaença, una resposta europea, ràpida i efectiva, que sempre serà més eficaç amb el consens de vint-i-set països, ara que, després del Brexit, comença a clarejar la unanimitat.
Els interessos espanyols estaran més ben salvaguardats com més sincer sigui el suport, incondicional, als dirigents opositors, cridats a prendre les regnes i que ara hauran d’extremar la cura en no tocar el voraviu perquè la provocació a la rebel·lia és meridiana.
I el futur? No s’ha de perdre de vista que els chavistes continuen tenint un ampli suport entre les classes més desfavorides i serà complicat convence’ls d’un canvi democràtic pilotat per joves amb màsters en universitats americanes; tampoc, que aquest règim va ser conseqüència de la podridura d’uns polítics que no van ser capaços de regenerar el sistema i, finalment, que el canvi passa per una decisió en la força armada que rescati la democràcia.
El final del règim no arribarà acompanyat de declaracions banals sinó per l’embafament, que
Queda poc d’aquell chavisme idealista que feia eleccions gairebé cada any perquè tenia els vots Els interessos espanyols estaran més ben salvaguardats quan més sincer sigui el suport als dirigents opositors
es podria substanciar amb destinació l’Havana. Llavors sí que seran eficaces les paraules de la UE i l’OEA, “a per punyetes l’OEA!”, Nicolás dixit.
En vint anys s’ha fet mal a la moral ciutadana, violentat la Constitució, liquidat l’ordenament jurídic, ignorat la separació de poders públics i atemptat contra necessitats elementals. I cada vegada més gent ha anat aprenent que la redempció que proclama el populisme sempre exigeix submissió, ja que ve a salvar els pobres quan en realitat es lucra de la pobresa, necessita una societat afamada i munta un sistema de servitud on ells es venen com a inevitables. Al final, un perillós frau que, entre altres traces, ha fet pillatge amb la renda petroliera.
Quan els veneçolans –sense franctiradors amb boines vermelles emboscats a les solanes– recuperin menjar, salut, seguretat de persones i béns, dignitat i l’esperança que els han arrabassat, no serà possible emmudir el so dels ocells de la torre blanca que comencen a descendir, amb més dignitat que els governants, la parròquia de San Bernardino. (“Que por mayo era por mayo...”. Amb Veneçuela, fins al final.