Definitivament, m’he fet gran

No aconsegueixo recordar si, de petit, cap allà els quatre o cinc anys tenia por quan me n’anava a dormir i l’habitació quedava a les fosques. Sí sé que en tenia quan, una mica més gran, era de dia i em quedava tot sol a casa; perquè més enllà del passadís al que donaven la cuina, el vàter i el safareig (no hi havia dutxa en aquell pis), el rebedor girava de cop cap a la dreta i no s’hi veia res. M’obsessionava la idea que en aquell racó fosc, l’única zona del pis que no podia veure amb facilitat, hi hagués algú a punt per saltar damunt meu si m’hi acostava. I, precisament per aquest neguit, el que feia era caminar cap al rebedor amb pànic, arribar-hi, pitjar l’interruptor del llum del sostre, comprovar que no hi havia ningú, apagar el llum i, ja tranquil, córrer cap al menjador. El que sí que feia al llit, en plena foscor, era imaginar que tenia un amic amb qui vivia mil aventures en ciutats i països exòtics (vistos als tebeos o al cine), amb tot luxe de detalls. L’amic aquest tenia un nom, però no el recordo.

Potser era per aquest fantasieig

Tot i que potser no és mala idea: així aprenen des del bressol que viuran tota la vida controlats nit i dia

constant que de nit no tenia por, però al llarg de la vida he vist que és més habitual del que em pensava. He conegut nens que tenen malsons i ho passen fatal. Ara molts pares fan servir petites càmeres que col·loquen al bressol i els permeten seguir des d’una pantalla, que situen a la seva tauleta de nit, si el nen dorm plàcidament o de cop s’altera. D’ara endavant, els que amb això no en tinguin prou poden comprar el nou llit antimonstres que ha creat l’empresa NGlife, de Madrid. Es diu MonstersOff i funciona amb un sistema d’il·luminació controlable des del mòbil. Configuren el matalàs a la mida del nen i, a mesura que creix, l’adapten, perquè li serveixi fins que en necessiti un de 90 per 190 centímetres, la qual cosa fa pensar que potser no hi confien prou, perquè és lògic creure que una persona de metre noranta ja deu haver deixat de banda la por als monstres. El matalàs porta uns sensors i l’app que instal·les al mòbil et permet seguir el descans del nen: les fases de son, el ritme cardíac, la respiració... Quan el nen s’altera, els sensors ho detecten, s’encén la llum i, suposadament, aquesta llum el tranquil·litza. Es torna a apagar quan el nen es calma.

No sé si acabo de captar-ho. Si el nen s’acostuma que la llum s’encengui cada cop que té por, ¿no li perdurarà la por durant més anys? ¿No és part del seu aprenentatge que comprengui que la foscor no és cap mal? Setmanes enrere, el neuropsicòleg i psicoterapeuta Álvaro Bilbao explicava en una entrevista al Diario de Ibiza que, durant els sis primers anys de vida, els nens s’han de mantenir allunyats de les noves tecnologies. ¿I ara els posem sensors al llit per controlar-ne fins i tot el ritme cardíac i com respiren? Aquest món ja no és per a mi.