L’enemic del poble
De sobte he recordat l’obra d’Ibsen, que vaig llegir fa mil anys. Un enemic del poble, aquella demolidora denúncia de com els interessos espuris estan per sobre de la raó i els valors. Amb ella Ibsen va fer un grandiós homenatge a l’honestedat davant la corrupció, escrit a finals del segle XIX i tanmateix plenament vigent. Els enemics del poble sempre són útils per als amants de la mala política i els guardians de les males intencions, ambdós estrets companys de llit.
Sens dubte l’“enemic comú” que ha esmentat la senyora Cifuentes, Cristina per als amics, no s’assembla a l’esforçat doctor Stockmann que descobreix un bacteri contaminant en un balneari suec, principal atracció turística del poble. Però presos així a l’engròs, els catalans insurrectes alguna cosa tenen de clamor en el desert, potser perquè posen en evidència les enormes carències del discurs nacionalista espanyol.
Unes carències que superen en supèrbia i intolerància alhora que manquen en complexitat i sentit democràtic. Per aquesta via de la demonització de milions de catalans, què creuen que aconseguiran? Què aspira a assolir la senyora de Madrid, més enllà dels seus interessos personals? Un baix vol…
És cert que els estigmes sempre són útils per a la mala política perquè gaudeixen de la perversitat de destruir els matisos i, al tractar milions de persones com un tot amorf i malèvol, impedeixen qualsevol solució complexa. És una delícia per als baixos instints que redueix els conflictes a una simple equació de bons i dolents i així aconsegueix la reacció reptiliana de la gent. Pura metralleta de demagògia. Però una vegada acordada la seva utilitat per a la baixa política, serveix per a alguna cosa més? Perquè el que la senyora Cifuentes hauria de recordar és que a Catalunya no hi ha enemics del poble sinó gent cansada de la degradació dels seus interessos, el permanent assetjament a la seva identitat i la repressió dels seus drets històrics. Això de Catalunya és un conflicte territorial de profund calat, larvat durant segles i, fins al moment, irresolut. I poblat, per cert, per gent raonable i ordenada que, si s’han revoltat contra l’Estat, és perquè han arribat a la fatiga més pregona. En lloc de caure en la lletra escarlata de rigor i col·locar-nos l’etiqueta herètica, una líder política de nivell (i sincerament, crec que Cifuentes ho és) hauria de fugir del simplisme carrincló, no caure en la criminalització de milions de catalans i recordar que per aquesta via no han resolt mai el problema català. Només l’han reprimit. La qual cosa ha estat bona per als dictadors de la història, però és l’opció per als demòcrates?
De retorn a Ibsen, diu el seu personatge que l’home més fort del món és el que resisteix la solitud. També val per als pobles. És probable que els catalans estiguem sols, però hem resistit la solitud. I aquesta resistència ens ha fet invencibles.
No hi ha ‘enemics’ del poble a Catalunya, sinó gent cansada de la degradació dels seus interessos