Teresa d’Arenys

Hi ha un títol de la poetessa Teresa d’Arenys –un títol i la substància entera del llibre, de fet– que quadra molt bé amb la seva manera de concebre el gènere líric: Esteles íntimes. En realitat, es tracta d’una obra que no s’havia publicat mai com a tal fins fa pocs mesos, quan Edicions Vitel·la va aplegar el bo i millor de l’autora arenyenca en un volum magnífic, que, si el país estigués per altres coses a part de la bimba, ja hauria hagut de fer vessar rius de tinta, líquida i virtual: Obra poètica (1973-2015). Sembla mentida, d’altra banda, que tantes veus ínfimes aconsegueixin un relatiu ressò en el panorama líric recent i que, en canvi, una veu tan rotunda i tan pura, tan fonda, com la de Teresa d’Arenys –una veu que perdurarà– pugui ser ignorada o, simplement, desconeguda! Més que no pas els dinamitzadors econòmics, més que no els futbolistes, aquest país l’han bastit els grans poetes!

El llibre que he citat primer té una datació molt àmplia: 1965-2015. Cinquanta anys! I és que conté el primer poema beneït per l’autora –escrit a tretze anys, en recordança d’una amiga morta– i algunes de les seves peces més recents. Per a Teresa d’Arenys, née Maria Teresa Bertran, la poesia és paraula contra la mort: “Posseeixo els meus morts i deixo que se’n vagin”, diu el primer vers de Per una amiga ,un dels rèquiems de Rilke, traduïts per ella mateixa, que aquest volum també inclou. Paraula, sí, contra la mort. Però, alhora, experimentació constant: tempteig en la fosca, capacitat visionària, aprofundiment en la realitat (“I a tu, mar negre, et reconec si em vaga / perquè has nascut de mi, i jo de tu”). I, sempre, percaça de la bellesa. Tot això és la poesia de la d’Arenys. I és, encara, un treball conscient i rigorós, gairebé obsessiu, amb la llengua, aquell que és propi dels poetes de debò.

L’autora ha conreat, amb mestria, el sonet. És, potser, la més gran sonetista catalana actual, juntament amb Gerard Vergés, traspassat ara fa tres anys. La seva poesia desafia el temps, i està molt per sobre de modes i escoles. Sempre mostra aquell punt d’abstracció conceptual que la fa parenta pròxima de la de Riba o Foix més que no pas de la de Carner. És una poesia del risc extrem, radical: no pas un entreteniment, sinó la raó del seu viure. Una obra que, com aquell “foc que encenc” d’un dels poemes, “fa clara la runa del món sencer”.