Els polítics i el periodisme
Un dels aspectes més excèntrics dels primers cent dies de la presidència de Donald Trump és el menyspreu manifest envers la premsa crítica amb la seva victòria i la seva gestió des del 21 de gener d’aquest any. A les crítiques ha respost amb hostilitat fins al punt de qualificar els mitjans d’enemics del poble.
Els ossos de les tombes de Jefferson, Madison, Lincoln, Benjamin Franklin i tants referents sobre els fonaments de la democràcia americana, el francès Alexis de Tocqueville entre ells, es deuen haver remogut. Els Estats Units sense una premsa lliure no haurien estat els triomfadors del segle XX. La premsa va fer caure el president Nixon per demostrar que havia mentit i el país no se’n va ressentir. Va ser la premsa la que es va enfrontar amb els abusos de la guerra del Vietnam publicant els papers del Pentàgon que revelaven les contradiccions d’unes operacions militars que conduirien al fracàs.
És cert que Donald Trump va guanyar les eleccions saltant-se les crítiques de diaris tan sòlids com The New York Times, The Washington Post, la CNN i molts periodistes amb criteri propi i esperit crític. Però la confrontació no ha fet més que començar, per molt que Trump arribi directament als 28,5 milions de seguidors en el seu compte de Twitter sense necessitat de comptar amb els diaris crítics, que els compren menys lectors però que també els llegeixen milions de persones. I són una referència inevitable.
La força de la paraula escrita, elaborada amb dades, exposant realitats no oficials i incòmodes per al poder establert, a qualsevol lloc del món i en tots els temps, té tanta o més força que els governs i els seus presidents.
Penso que l’error més colossal dels primers cent dies de la presidència Trump és haver declinat assistir al Sopar de Corresponsals de Washington, un esdeveniment carregat d’humor, d’ironia i de petita i alta política de tots els presidents americans. Trump no només no hi va assistir sinó que es va burlar dels periodistes “que s’estan consolant mútuament al saló d’un hotel de Washington en un sopar que serà molt avorrit”.
Trump se’n va anar a Harrisburg, Pennsilvània, davant un auditori entregat que aplaudia l’arenga i els insults a la premsa hostil del president esbroncant els periodistes que cobrien l’acte. L’autoritarisme de Trump no pot suportar les crítiques i el pas imprescindible per no veure’s acorralat en les seves contradiccions és situar els mitjans com instruments il·legítims de poders estranys.
Bob Woodward i Carl Bernstein, que van destapar l’escàndol del Watergate amb la complicitat de l’editora Catherine Graham i el director Ben Bradley, eren a la festa avorrida dels corresponsals. Trump pot arribar a les masses amb els seus tuits i amb la televisió amiga. Però l’Amèrica culta, llegida, viatjada i coneixedora del paper de la llibertat de premsa sap que aquesta situació és una anomalia. Quan falta la llibertat, es va instal·lant la por sectorial i col·lectiva. Les societats que més han progressat, les més democràtiques, són aquelles que han deixat més llibertat als seus ciutadans. I la premsa ha estat fins avui l’instrument imprescindible per garantir les llibertats de les minories, dels que pensen diferent i dels que aporten nous elements per aclarir les zones fosques de la realitat.
Els redactors de la Constitució americana van beure en els clàssics de Grècia i Roma. Coneixien els cants històrics a la llibertat, des de l’oració fúnebre a Pericles feta per Tucídides en la seva història sobre la guerra del Peloponès, fins als discursos de Ciceró, un humanista amb un gran domini del llenguatge que va pagar amb la seva vida el fet d’haver criticat el poder de Roma.
El papa Ratzinger ha escrit que “el que importa no és la lluita contra les institucions, sinó l’esforç per establir institucions justes que facin possible la llibertat. La lluita a favor del dret, d’una ordenació moral, és l’autèntica lluita contra la injustícia i contra la falta de drets”. Isaiah Berlin ho deia d’una altra manera quan va escriure que no era conservador ni individualista a l’estil laissez faire, sinó un liberal del new deal del president Roosevelt, convençut que les persones no poden ser lliures si són pobres, desgraciades i tenen una educació deficient. La llibertat només és llibertat si se’n pot gaudir amb un cert grau d’igualtat social.
L’ofensiva de Donald Trump contra la premsa hostil s’aparta de la tradició política dels Estats Units, una democràcia amb totes les imperfeccions que es vulgui però que supera les seves deficiències assumint els errors i corregint-los.
És possible que el periodisme hagi defraudat en aquests temps convulsos i de canvis tan rellevants. Però és el bon periodisme el que perdurarà per sobre dels polítics de torn. Deia William Rees-Mogg, que va ser director del Times de Londres, que un bon periodista ha d’estar obert a tots els punts de vista, cosa que no significa que sigui indiferent a totes les actituds. Hi estic molt d’acord.
Trump ha respost a les crítiques amb hostilitat fins al punt de qualificar els mitjans d’enemics del poble