És pecat no ballar sevillanes?
Joaquín Luna
Amb mirada d’enemic, soc el prototip d’home cridat a ballar sevillanes amb la primera que se’m posi davant: m’atreuen Andalusia i els toros, gaudeixo amb els esdeveniments insòlits i diria que la felicitat consisteix a rebre la matinada amb qui menys t’esperes.
Però no hi ha res a fer: no puc amb les sevillanes. Em superen.
És una demostració de poca gràcia, de catalanitat i avorriment no ballar sevillanes?
Les sevillanes em persegueixen, modèstia a part. Es colen en la meva vida noctàmbula cada abril des dels vuitanta, quan, de sobte, un dia a la setmana, les programaven a les últimes discoteques burgeses de Barcelona (l’Up&Down i Oliver y Hardy). Quina orfandat, l’actual!
Al començament, no tenia res en contra de l’espectacle, tret d’una incapacitat innata per continuar gaudint de la música una vegada superats els primers 45 minuts (una limitació semblant a la que em produeixen les cantades d’havaneres, els pasdobles en disc i les xerrades de creixement col·lectiu de l’ANC).
Reconec fins i tot que, des de la barra, aquella coreografia tan alegre i preconstitucional –una cigala és una cigala, un cul és un cul– em despertava l’enveja: donava per descomptat que els cavallers amb aires de pilots d’Iberia i cara d’advocats de l’Estat (espanyol) tenien garantits premis pels quals d’altres arriben a fer-se esclatar i matar desenes d’innocents.
Les senyores sevillanistes, per la seva banda, transmetien gràcia, sensualitat i somriures instantanis, una mutació que només he tornat a veure amb la moda de les selfies en horari nocturn (com els canvia la cara!). –No hi tinc cap traça! Aquí començava el desacord. Lluny de declarar-te inútil total, els i les apòstols de les sevillanes oferien dues sortides innegociables, com això del referèndum sí o sí:
A) N’hi ha prou amb aprendre els quatre o cinc passos –no em facin buscar-ho a Google–. On jo suposava misteri, duende i encís, només hi havia un tràmit aritmètic.
B) Apuntar-te a classes en alguna escola de sevillanes (els tallers, llavors, eren negocis on un senyor amb granota blava et clavava per reparar avaries que no haguessis imaginat mai que el teu cotxe podia tenir).
Aquell desengany em va portar a evitar les nits setmanals de sevillanes o buscar els punts de la barra on el cambrer sempre t’ignora.
Un any –tard o d’hora havia de passar– em vaig veure en l’obligació moral d’acostar-me al Real de la Feria de Abril (suposo que torejava Morante i era a Sevilla). Allò era una confabulació ludicomaçònica: desenes i desenes d’estands al mig d’un descampat amb gent ballant sevillanes tota la nit.
Gràcies a Déu, no em van deixar entrar a cap estand i vaig tornar feliç a l’hotel amb la sensació d’haver-me deslliurat del servei militar per inútil.
Cada abril el mateix: ni en sé ni m’agrada ballar sevillanes (i dubto de la seva eficàcia eròtica)