El preu no ho és tot

Desconfio de la taxa soda. Per començar no acabo d’entendre per què una mesura de salut pública surt del Departament d’Hisenda, quan el més lògic seria que sorgís del Departament de Sanitat. Gravar les begudes ensucrades reportarà a la Generalitat 41 milions d’euros. Aquí els ho deixo.

Inquieta que el secretari d’Hisenda adverteixi els catalans que ja poden anar acostumant-se a la “nova cultura d’impostos”. La paraula cultura sona poc i bé, encara que associada a impostos provoca estralls ben descriptibles a l’estómac dels contribuents. “Utilitzarem els impostos per corregir certs problemes que té la societat”, ha aclarit Lluís Salvadó.

Dit per un nutricionista: és com enviar a la guerra un únic soldat i donar-li una espasa de fusta. Per què? Perquè l’impost per si sol servirà de ben poc si no s’enquadra en una estratègia més global. Tant de bo que m’equivoqui i que el sobtat interès de la Generalitat per si els ciutadans estan grassos sigui sincer, i no recaptatori.

Podria entendre’s que pugin els preus dels productes que tenen un excés de sucre –i la brioixeria industrial? i els aliments precuinats? i les salses?– si alhora l’Administració ajuda amb la baixada del preu d’altres aliments saludables.

A favor de la taxa figura l’evidència que apujar el preu pot ser eficaç perquè baixi el consum. Va passar així amb el tabac, és cert. A Catalunya sodes i sucs surten ara més cars, però qui deixarà de comprar-ne per només uns cèntims d’euro més? La pujada no arriba al 20% recomanat per l’OMS respecte al valor inicial del producte. Recordem que el tabac ha anat encarint-se (ara el 80% del cost dels paquets ja són tributs) paral·lelament a la conscienciació ciutadana i, sobretot, a la prohibició de fumar en locals tancats.

Tot això té de positiu que ha animat el debat sobre els perjudicis de l’obesitat. I ja era hora.