Un petit gran home
MANOLO BAQUERO BRIZ (1929-2017) Arquitecte i catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona
El 24 d’abril va morir a Barcelona Manolo Baquero Briz, arquitecte i catedràtic de Dibuix de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Va ser una figura clau dels millors anys de l’escola, quan encara es dibuixava a mà i quan el llapis encara era de grafit.
Sovint glossem aquells anys virtuosos a través del record de professors de projectes com Moneo, Bohigas, Correa, Viaplana, Torres i Miralles i ens oblidem que, per projectar espais, primer cal imaginar-los amb l’eina que fixa més bé el pensament: el dibuix. I en això Manolo Baquero va ser el principal responsable, inculcant la seva passió i la seva precisió a desenes de generacions d’estudiants.
Però seria un error pensar que Manolo Baquero només era un grandíssim professor de dibuix. En la seva llarga trajectòria, la seva virtuosíssima mà va ser l’eina que li va permetre aprehendre i modificar la realitat i el seu propi destí. De la seva Saragossa natal a la Barcelona d’adopció, d’aprenent amb Regino Borobio a amic i confident de Coderch, de professor accidental a catedràtic de l’Etsab, de principal aparellador de Mitjans al Camp Nou a autor de l’ampliació del Museu Thyssen de Madrid... El traç de la seva exitosa trajectòria
Va ser aprenent amb Regino Borobio i amic de Coderch; veure’l dibuixar era una lliçó i un relat
s’entén per un do natural i un continu i tossut ensinistrament d’una mà analítica que tot ho dibuixa i que tot ho projecta.
Veure’l dibuixar era una lliçó i un relat. Els seus dibuixos es construïen traç a traç, interpretant el que s’havia copiat i recordant el que s’havia imaginat. Sempre des del coneixement disciplinari de l’ofici constructor: ja fos la secció delimitada d’un edifici o el paisatge d’una de les imponents muntanyes del seu estimat Pirineu aragonès.
Els seus milers de dibuixos els va plasmar en meravelloses llibretes de butxaca, com en deia ell, perquè es tractava d’una extensió del seu propi cos: una memòria portàtil en què col·leccionava records i lliçons, a punt per ser compartides a classe, a casa i en múltiples exposicions, com a la que li va dedicar la Universitat San Jorge i el Col·legi d’Arquitectes d’Aragó fa només un any.
Manolo Baquero va treballar fins a l’últim dia de la seva vida. La seva incansable generositat i responsabilitat el mantenia eternament jove i predisposat a atendre els alumnes que encara tenia a la USJ i als tribunals de projecte de final de carrera de l’Etsab. Una setmana abans que el seu cor enorme deixés de bategar al seu petit cos, va estar impartint classes i corregint projectes sempre amb l’exigència de desxifrar els dibuixos, entesos com a obres en si mateixos, des d’on es pot escodrinyar el relat intel·lectual i emocional que els produeix.
Els seus orfes, que som molts, enyorarem els seus ensenyaments i la seva companyia i intentarem portar-la adherida al cos, com una butxaca, amb el desig, segons les seves pròpies paraules, que “el que s’ha viscut conservi la condició de present, sense que la mimesi envaeixi l’arsenal dels records”. Així siguis per sempre, Manolo!