Iconografia de Trump
Els primers cent dies de la presidència de Trump s’han resumit amb una iconografia simple pel que fa a la seva posada en escena personal. En les imatges oficials servides per la Casa Blanca o en els mitjans de comunicació afins, el concepte és gairebé invariable: Trump mira frontalment, en un primer pla o pla mitjà, jugant amb els colors de la bandera nord-americana que hi ha darrere seu, amb una composició que recorda les imatges de Reagan o, per buscar un referent fílmic, la desmesura de la pel·lícula Patton, amb George C. Scott fent un discurs davant un decorat gegantí de barres i estrelles. Si no hi ha bandera, els colors hi són presents de manera al·lusiva: vermell, blau i blanc en el disseny gràfic, i si en falta un, la corbata del president acaba d’arrodonir la imatge final.
El gest d’una de les mans també té el seu paper: oberta saludant un públic potencial, amb el dit polze amunt afirmant la seva pròpia aprovació o fins i tot amb el puny tancat com a signe de perseverança. La gestualitat de la mà sembla molt important en la conformació de la seva imatge: és com si sabés que li cal aquesta extensió expressiva per transmetre el missatge de treball i prosperitat.
En alguns casos Trump s’ofereix de perfil, però gairebé mai d’esquena, que havia estat, recordem-ho, una part important de la iconografia d’Obama, que volia, amb aquest gest d’ocultació, crear una imatge de modèstia calculada, aparentar que no exagerava el culte a la personalitat. Trump no: es presenta de cara, com si no hi hagués ningú que el representés, com si no hi hagués intermediari. Qualsevol fotògraf, qualsevol càmera, qualsevol entrevistador l’incomoda. Ell no vol filtres, i per això defuig les composicions complexes.
La imatge més consistent de Trump en aquest període de 100 dies es va gastar al començament del seu mandat: ell al despatx oval signant decrets que ensenya de manera desafiant envoltat del seu equip presidencial, que se situa darrere seu, tapant la finestra que dona al jardí. Aquesta imatge és interessant per poc habitual: el president actua com un magnat que acaba de signar un gran negoci comercial, però no ho fa sol. Ell mana, però necessita l’aprovació dels col·laboradors, que actuen com el consell d’administració de l’empresa.
La qüestió de la solitud és un dels gran punts en la iconografia de Trump, que anirà evolucionant al llarg dels mesos. En la seva confessada admiració pel protagonista de Ciutadà Kane, Trump hi destaca justament la seva determinació, el fet que compleix els seus desitjos malgrat el que digui tothom, pagant el preu de la solitud. De fet Trump se sent com un continuador natural de Charles Foster Kane, havent aconseguit allò que el personatge de Welles no va poder culminar: arribar a ser president. I això l’obliga a combinar la solitud del magnat omnipotent que menysprea els seus col·laboradors amb la prevenció de no mostrar-se eternament sol en el seu Xanadu. Com que Trump, a l’estil de Kane, no és un personatge sentimental, no hi ha espai per l’abraçada, que era un altre gest fort del matrimoni Obama, junts o per separat. La manera que té Trump de dir que no està sol és la del magnat: el negoci és meu, els altres assenteixen i si algú no acompleix els meus designis, en queda automàticament expulsat.
La manera que té Trump de dir que no està sol és la del magnat: el negoci és meu, els altres assenteixen