Barcelona és fidel a l’Holandès
El públic del Liceu acull càlidament la proposta del cineasta Philipp Stölzl per a aquest Wagner de joventut
Incondicional és la fidelitat que li reclama l’Holandès Errant a Senta, la seva enamorada, en l’òpera de Richard Wagner. Ja que només l’amor absolut d’una dona podrà redimir-lo i rescatar-lo del fatal destí de navegar sense rumb, amb la seva fantasmal nau. I igual de fidel va demostrar ser-li Barcelona ahir a la nit, en l’estrena del muntatge que va fer el cineasta Philipp Stözl per al Theater Basel i la Staatsoper Unter den Linden de Berlín, i que el Gran Teatre posa ara a la cartellera.
De bondats i idees no n’hi falten a aquesta producció que juga a posar tota la trama en la imaginació de Senta. Una Senta adulta, interpretada per la soprano Ielena Popovskaia, es recorda a si mateixa en els seus enfebrats anys púbers, àvida de coneixement i amb aquella capacitat d’emocions simpatètiques, malenconia i addicció imaginativa que els metges de l’època –el segle XIX– anomenaven histèria femenina. Senta ha conreat una compassió sense límits per l’Holandès de la llegenda. I això fa més creïble la història que Wagner pretenia explicar.
Escènicament és interessant el recurs del trompe-l’oeil, l’efecte visual dels personatges imaginats sortint literalment d’un quadre. El baix-baríton Albert Dohmen, que dies enrere es lamentava perquè no havia trobat la manera de cantar a Senta sense mirar-la, o de dirigir-se gestualment la Senta nena, va demostrar ahir a la nit que ho havia aconseguit. I cal dir que el fet que no hi hagi contacte visual entre els protagonistes accentua el caràcter psicològic de la peça i fa més creïble el desig llargament alimentat per Senta, i també per l’Holandès en la imaginació d’ella. Potser Wagner es lamentaria de no haver tingut la idea...
Ara bé, diguem que també explica la qualitat de la tela escollida per aparèixer i desaparèixer d’escena, donant així entrada als personatges imaginats. I, en aquest sentit, l’aspiració de l’escenògraf –el mateix Stölzl– és bastant clara. Llàstima. Perquè no falten quadres de naufragis colpidors en la història de la pintura del segle XIX. D’altra banda, a alguns assistents els va semblar poc la solució pictoralista per al balanceig del vaixell... a còpia de moure un paisatge pintat per darrere. “Ah, oceà arrogant”, canta l’Holandès llançant-se a la recerca de la mort. Però d’arrogant no tant, realment.
Al musical, la directora Oksana Liniv va donar tanta pista a l’orquestra a l’inici que va fer dubtar del posterior equilibri entre veus i instruments. Però tant Attila Jun al
Set minuts d’aplaudiments en total, amb tènues bravos per a Ielena Popovskaia i Albert Dohmen
paper de Daland, el mariner noruec i pare de Senta, com el promès d’aquesta, el tenor Timothy Richards, van demostrar d’entrada que el balanç seria adequat. Dohmen, un veterà al paper protagonista d’aquest Wagner de joventut, no necessita obrir la boca per ficar-se al paper. Mentre que Popovskaia va estar a estones massa forta vocalment.
Amb tot, el públic va mantenir un aplaudiment final de set minuts, amb tènues bravos per als dos protagonistes. Havien transcorregut dues hores i quart totes seguides, com volia Wagner. Les copes, després.