Xavier Albertí fa de Lluís Homar un malvat però molt humà Ricard III
Julieta Serrano celebra els 60 anys de professió donant vida a la Duquessa de York
En mans de Xavier Albertí, el director del Teatre Nacional de Catalunya, un Shakespeare com Ricard III és literalment una festa de la teatralitat. O, si voleu, una psicoanàlisi col·lectiva. La psicoanàlisi que el públic està convidat a dur a terme encomanada de les ferides que han minat la personalitat maligna i perversa del protagonista. Va néixer així, Ricard III, o s’hi va convertir de resultes del rebuig amb què va ser rebut quan va néixer, com un avortament vivent? La nova cita teatral amb el TNC –de demà fins a l’11 de juny– aposta per la segona opció.
Cal dir que aquest Ricard III és una d’aquelles ocasions en què la professió catalana es pot prendre el pols... La matèria primera està a punt: una traducció de l’obra en vers a càrrec de Joan Sallent, que el mateix director qualifica d’extraordinària; una escenografia de Lluc Castells i José Novoa que aporta una contemporaneïtat a base de simples columnes que combinen acer inoxidable i metacrilat, donant joc a interiors i exteriors de palau; una videocreació de Franc Aleu, que en paraules d’Albertí aconsegueix “explicar aspectes psicològics del protagonista que difícilment podríem expressar d’una altra manera”; una adaptació de Lluïsa Cunillé que prescindeix del final en què Shakespeare celebrava la pujada al tron dels Tudor –“Aquí és Ricard III qui posa fi a la peça amb el seu monòleg, el seu despertar dels malsons en què se li apareixen tots els éssers que ha assassinat”–; una banda sonora en directe que viatja de la clàssica a AC/DC accentuant les qualitats rítmiques de la peça, i finalment un elenc encapçalat per un Lluís Homar amb qui Albertí forma una parella teatral de fet.
Homar confessa que ha vist tots els Ricard III... des de la pel·lícula amb Laurence Olivier del 1957 fins a la recent versió en teatre amb Kevin Spacey, passant pel muntatge d’Ostermaier o el treball d’Al Pacino.
“És el mal, que neix amb l’ésser humà, o és un ésser humà que neix i de sobte les seves circumstàncies el porten a desenvolupar aquesta personalitat maligna?”, es pregunta Homar. “Aquest és el primer dilema que se’t planteja quan t’enfrontes al personatge, perquè en l’obra no és gaire explícit, i confesso que és una cosa que m’ha remogut”, afegeix. “Shakespeare et fa veure que sovint veiem el mal com una cosa aliena, i que en realitat jo també el porto dins. Per això ens provoca aquesta fascinació”.
“No volem que per a l’espectador que vagi al teatre l’energia del personatge quedi tancada en si mateix,
El TNC arriba al cim de la seva temporada amb aquest Shakespeare estèticament allunyat del cànon
sinó que esquitxi amb ressonàncies cap al meu aquí i el meu ara –afegeix Albertí.. Per això subratllem el moment de debat interior del personatge. No és només una obra feta de manera excelsa, sinó que convidem a una reflexió sobre els mecanismes d’articulació de dolor i de mal que tots portem a l’esquena”.
Entre l’elenc de 14 actors, una Julieta Serrano que se sent molt afortunada de poder celebrar els 60 anys de carrera tornant a Barcelona: “És un regal trobar-me amb una companyia tan harmoniosa, plena d’amor i tan entregada. No puc ser més feliç”.