Els perills de la Lliga
La Lliga espanyola, per a molta gent la millor Lliga del món, la que concentra els cracs més seguits del planeta, traspua una extraordinària quantitat de quirats a les cames d’un selecte grup de futbolistes, però en canvi exhibeix algunes formes de Tercera Divisió. L’últim estrambot l’ha protagonitzat el propietari del Màlaga, com ja deveu saber, esclatant de ràbia i dient que l’escòria catalana no tastaria aquesta Lliga per al Barça. Són declaracions fora de to se solen produir al llarg d’una temporada. Jugadors enfadats, comentaris a cop calent, periodistes amb la samarreta d’un equip vociferant en programes de ràdio i televisió, seguidors exaltats que atempten contra el bon gust i de vegades contra el codi penal amb determinats càntics i ingerències en la vida privada dels futbolistes. Tot això forma part del calidoscopi macabre de la millor Lliga del món. Però Al-Thani va anar més enllà. D’un president de club o d’un propietari d’equip a la Lliga de les estrelles s’espera que tingui un comportament exemplar, amb trets de joc net i de saber estar. Res d’això no es va poder entreveure en l’irritant comentari d’Al-Thani i res d’això no s’hauria d’acceptar en una Lliga que presumeix amb raó de tenir el focus mundial de l’atenció futbolística.
Les declaracions, amb l’atenuant igualment lesiu que només es dirigia a la premsa catalana, mereixen sanció de la Lliga i m’atreviria a dir que també haurien de respondre als tribunals per un delicte que està tipificat com a incitació a l’odi. Aquesta societat nostra viu massa vegades sota la síndrome de la doble lectura. Es pot muntar un enrenou espectacular a les xarxes socials, i amb raó, si una persona pega un gos, però en canvi no hi ha
Paraules de poca-soltes com Al-Thani amenacen el futur del millor campionat del món
un clamor inapel·lable i descomunal quan un dirigent de baixa estofa és capaç de ferir un poble o un col·lectiu. El propietari del Màlaga està en el seu dret de voler que guanyi la Lliga el Madrid, de detestar el Barça, però té l’obligació moral i legal de ser respectuós públicament pel càrrec que ocupa. Si no és capaç d’entendre com s’ha de comportar un dirigent esportiu a Espanya, potser hauria d’afrontar les conseqüències de la seva actitud i no valdrà que expressi que els seus amics diuen el mateix o que sent cada dia comentaris així al bar on esmorza.
Sigui qui sigui l’atacant i l’ofès, el futbol estatal, i en general qualsevol disciplina, ha de poder sobreviure a personatges que confonen el púlpit de la notorietat amb el que puguis explicar al menjador de casa. Ha de poder sobreviure a homes que es creuen intocables pels diners que tenen o per la posició que ocupen. Si no hi ha mà dura amb aquests poca-soltes, a la nostra Lliga sempre li faltaran dos elements tan importants com els gols: respecte i ètica.