L’elit europea no falla
Ahir a la nit va quedar definitivament definida la final four de l’Eurolliga de bàsquet, que es disputarà el 19 i el 21 d’aquest mes a Istanbul amb un quadre idèntic al de fa dos anys a Madrid. L’Olympiacos va vèncer en el cinquè partit del playoff l’Anadolu Efes i es va unir als tres ja classificats: el CSKA de Moscou, actual campió, que serà el rival dels grecs en una de les semifinals; el Fenerbahçe, subcampió fa un any, i el Reial Madrid. Aquests tres últims equips eren els grans favorits al començament de la temporada, cosa que significa que la profunda modificació del sistema de competició, que va deixar molt aviat sense opcions d’entrar als playoffs alguns dels grans clàssics (Barcelona i Maccabi Tel Aviv van ser respectivament onzè i catorzè entre els setze participants), va respectar, en canvi, la previsible superioritat dels més distingits de l’elit europea. I d’un dels tres hauria de ser el títol, sense oblidar que l’Olympiacos ja se’l va fer seu, sense ser favorit, el 2012 i el 2013, gràcies a Spanulis i Printezis, que continuen sent els seus millors elements. El primer, tirant últimament molts més triples que de dos.
Els dos protagonistes de l’última final van resoldre la seva sèrie amb un 3-0. Més meritori va ser el que va fer el Fenerbahçe, ja que la seva deficient primera fase (cinquè, amb 12 derrotes en 30 partits) el condemnava a tenir desavantatge de pista contra el Panathinaikós de Xavi Pascual. El seu èxit ara té dues raons fonamentals: primer, la defensa; després, els triples. Gairebé deu punts menys encaixats per partit en el playoff respecte a la fase anterior: 64,7 per 74,4. I un 52% d’encert en els 6,75 m, des d’on Bogdan Bogdanovic, que ha passat de 14,5 a 19,3 punts, ha llançat més vegades que de dos, en tots dos casos amb envejable efectivitat: 60% i 62%. Ho devia tenir tot calculat el gat vell Obradovic?
Molts més dubtes ha deixat el CSKA de Moscou. No ja perquè el Baskonia tingués opcions de guanyar els tres partits, resolts per 8, 2 i 2 punts de diferència,
Fenerbahçe, CSKA i Reial Madrid eren els grans favorits al començament del torneig
sinó perquè els àrbitres van perjudicar greument els alabesos. Entre els dos partits de Moscou van concedir 60 tirs lliures als russos (22 més que al seu rival) i en els últims segons del tercer no van xiular una falta molt clara de Kurbanov a Larkin quan llançava un triple decisiu... que els col·legiats, per cert, van assenyalar erròniament com a tir de dos punts, ja que no van aixecar el braç. Aquestes decisions van contribuir a fer inútil el bon paper dels homes alts de l’equip basc, que testifica el patent desequilibri del CSKA a favor del joc exterior, aquesta vegada amb Teodosic (17 punts, 5,7 assistències) clarament per sobre de De Colo (14 p, 3 a), amb el creixement de Higgins com a afegit (13,7 p amb 11/21 triples).
El Reial Madrid també va complir amb el que se n’esperava. Per la seva classificació i per la seva irregularitat, que el fa menys fiable. Va perdre un partit a la seva pista i va guanyar tots dos a la del Darüssafaka. Llull va tornar a ser el millor (18,5 p, 5,8 a), amb Ayón (sí, aquella opció que va rebutjar el Barça) aportant molt en tots els terrenys: 14 p amb un 78% en el tir, 7,3 r i 3 a. El 53% de Carroll en triples, la defensa de Taylor i Rudy Fernández, la millora de Thompkins, bons moments de Doncic i Hunter... Sí, és obvi que Laso disposa de moltes solucions. Però l’èxit definitiu exigirà segurament un plus en defensa: encaixar 78,5 punts per partit obliga a un gran encert permanent en atac.