França, pitjor que els EUA?

Que Marine Le Pen hagi passat a la segona volta de les presidencials franceses ha fet que els nostres mitjans de comunicació, per tal d’explicar el fenomen, hagin posat en relleu les misèries de l’economia francesa, una economia que sovint caracteritzem com a poc dinàmica i com a poc competitiva. Els mateixos francesos, molt donats a la introspecció melancòlica, tendeixen a veure’s d’aquesta manera.

Per explicar aquestes mancances és freqüent parlar de la conflictivitat sindical, de la facilitat amb què les masses col·lapsen la via pública, del pes del sector públic (més del 50% del PIB) i, finalment, de la presència de l’empresa pública en sectors clau. El candidat Fillon proposava un aprimament enèrgic del sector públic, i Macron, encara que menys concret, s’emmiralla en els models anglosaxons.

No pretenc qüestionar si França necessita o no una reforma com la que Alemanya va adoptar fa un parell de dècades en matèria de relacions laborals (l’Agenda 2010) o una dieta que aprimi el seu sector públic. El que sí que pretenc és posar en qüestió el judici negatiu que tendim a fer de l’economia francesa.

Per fer-ho, res millor que comparar-la amb l’americana, que gaudeix d’un enorme prestigi entre els nostres economistes (la major part dels quals s’han format o als EUA o amb publicacions editades en aquell país).

El PIB dels EUA creix més ràpid que el francès, però només se’n beneficia el 10% amb més ingressos

A primera vista, l’economia americana és millor que la francesa: el PIB per càpita és molt superior (gairebé un 50% mesurat en dòlars i un 35% en paritat de poder de compra) i el PIB creix més ràpidament (en els últims trenta anys s’ha multiplicat per 2,1, enfront de l’1,7 del PIB francès). Els EUA semblen, doncs, més pròspers i més dinàmics.

Ara bé, en els últims deu anys el dèficit públic dels EUA ha estat, de mitjana, equivalent al 6,7% del seu PIB, mentre que el francès ha estat del 4,4%. En els últims vint i trenta anys, França ha tingut, de mitjana, superàvit exterior, cosa que els EUA pràcticament no saben el que és. En resum, el dinamisme americà està molt més sustentat en el deute que el francès, i sabem que aquest dopatge és insostenible.

Però el factor crucial per qüestionar la superioritat americana és com es beneficien la majoria dels americans i dels francesos del dinamisme de les seves respectives economies. Si eliminem el 10% amb més ingressos, resulta que el nivell de vida dels francesos és igual que el dels americans si el mesurem en dòlars i un 16% superior si ho fem en termes de poder de compra. És veritat que el PIB americà creix més ràpidament que el francès, però no per al 90% de la població: en els últims trenta anys, el PIB per càpita (d’aquest col·lectiu) ha augmentat més ràpidament a França (on s’ha multiplicat per 1,5) que als EUA (on només ho ha fet per 1,2).

No em sembla tan clar que l’economia francesa sigui inferior a l’americana. Excepte per als més rics, és clar.