El pianista al capdavant de la sanitat
EL CONSELLER DE SALUT, UN EXMARAGALLISTA QUE VA ABRAÇAR L’INDEPENDENTISME, VEU COMPLERT EL SEU SOMNI DE TOCAR UN DIA EL PIANO AL PALAU DE LA MÚSICA
Quan Toni Comín (Barcelona, 1971) va renunciar a una carrera com a concertista de piano, fa tres dècades, no s’imaginava que un dia podria tocar el magnífic Steinway de gran cua del Palau de la Música. Però dijous va ser aquest dia. “El més feliç de la meva vida”, va resumir l’exdiputat socialista, avui conseller de Salut de la Generalitat i persona de confiança del vicepresident Oriol Junqueras. Assegut davant del piano, a l’escenari, va interpretar un breu repertori amb peces de Mozart –el seu compositor preferit–, Bach i Schuman i un parell de cançons de Serrat i del seu amic Lluís Llach. De tant en tant, entrava un grup de les visites guiades que organitza el Palau, s’asseien, feien fotos i aplaudien. No hi havia qui tragués Comín d’allà. “Les variacions Goldberg i ja està, només l’ària principal, promès!”.
Que estudiés la carrera de piano va ser un dels afanys del seu pare, el veterà del PSUC Alfons Comín, la figura que més l’ha marcat. A diferència dels seus tres germans grans, Antoni no va llançar la tovallola i va completar els estudis musicals, però es va sentir més atret per l’opció intel·lectual. Va estudiar Filosofia i Lletres i Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i va fer un postgrau de Filosofia Política a la Universitat Pompeu Fabra, on va conèixer Eugenio Trías. En termes polítics eren als antípodes, però van establir un vincle estret i Comín el considera un dels seus grans referents. Un altre és Pasqual Maragall. “És el que em va ficar en l’embolic”, fa broma.
Encara que ICV l’havia rondat molt, va ser l’exalcalde de Barcelona qui el va fitxar el 2003 per a les llistes del PSC al Parlament sota el paraigua de Ciutadans pel Canvi i va ser diputat del 2004 al 2010. Un any després Comín es va afiliar al PSC, però el 2014 va estripar el carnet i va acabar abraçant l’independentisme i acostant-se a Esquerra. Al capdavant del Departament de Salut, sent el primer conseller del ram que no té el títol de Medicina, ha dut a terme iniciatives dirigides a prioritzar la gestió pública dels hospitals sobre la privada, cosa que ha tensat les relacions entre el PDECat i ERC i ha estat acollit amb preocupació per alguns dels màxims responsables de la xarxa sanitària catalana. Després d’haver obert alguns fronts al sector, a l’inici del mandat, ha reconduït en part la situació.
La cita amb el conseller al Palau de la Música suposa veure complert un somni que tenia des de petit, quan assistia com a estudiant de piano als concerts d’Ibercamera, traient el cap a les llotges que hi ha just a sobre de l’escenari. Dijous, per donar fe que era un gran dia, el van acompanyar la seva mare, les seves germanes i fins i tot la seva parella, Sergi Corbera, que en general es manté en un segon pla. Corbera, enginyer geòleg, es va quedar sense feina amb la crisi i se’n va anar a Londres a treballar. Allà va poder estudiar Escenografia, que és el que sempre havia volgut fer i avui s’hi dedica. “Ha vingut a veure’m el clan Comín, aquesta família és així”, fa broma el conseller, veientlos aplaudir i fer-li fotos.
Amb la seva parella, va adoptar el 2012 la Laia, que a l’estiu farà cinc anys. El conseller lamenta la impossible conciliació. “Cada dia la porto a l’escola i si arribo a temps a la nit li llegeixo un conte. Jo ho deixaria tot i m’estaria les 24 hores del dia amb ella”, assegura. La nena és conscient que té dos pares, però ho viu amb absoluta normalitat. Si de cas, hi troba avantatges, quan veu alguna mare rondinaire, riu Comín. “I un dia va començar a inventar-se mares: les àvies, la meva germana Betona, les meves cosines grans, i ens va dir: ‘Tinc cinc mares’”, explica.
Acabats els seus estudis univer-
sitaris, Comín va treballar breument a la Fundació La Caixa i va fer classes d’economia a batxillerat a l’escola Sagrat Cor, a quatre passes del Santa Anna, on havia estudiat. Després va entrar de professor ajudant a Esade, al departament de Ciències Socials, on el seu pare havia estat professor, i on va acabar aconseguint una plaça fixa, després de ser el més ben avaluat pels seus alumnes del màster MBA. “La meva assignatura era de pensament crític i jo era el ‘profe roig’, teníem grans debats, però van valorar la meva feina”, recorda. De creença
cristiana, va escriure a la revista El
Ciervo.
A la seva habitació d’adolescent, tenia un pòster del Che Guevara, una foto firmada del pianista italià Maurizio Pollini i el pròleg sobre el principi que mou la vida del Tractat
d’Harmonia de Schönberg, que es va plastificar. I un petit homenatge al rei Jaume I, del qual era un gran fan de petit, quan es va apassionar per la història de Catalunya: “Als anys vuitanta estaven de moda aquells adhesius ‘I love NY’ i me’n vaig fer un, com si fos un pergamí, que deia ‘I love Jaume I, I love el rei en Jaume, I love el Conqueridor’. El vaig penjar a la paret i allà es va quedar. Tenia un punt contracultural, però era molt friqui”, riu.
La dedicació política li va arribar d’una manera gairebé irremeiable. “He nascut en la política, sense fer res ja hi era, però no vaig pensar mai a dedicar-m’hi”, assegura. El seu pare, un cristià comunista que va reconciliar les dues creences, va ser una figura clau en la lluita antifranquista i en la transició. Va morir el 1980 d’una llarga malaltia, quan acabava de ser elegit diputat pel PSUC en el primer Parlament dels anys vuitanta. “De petit jo desconeixia la dimensió política del meu pare, però casa meva era punt de trobada d’intel·lectuals i polítics”, recorda Comín.
A l’habitació tenia un pòster del Che, la foto firmada de Maurizio Pollini i un adhesiu ‘I love Jaume I’ Pare d’una nena de quatre anys, amb el seu company, lamenta la falta de temps per conciliar