Pedroooo!

És probable que, al constatar la força territorial de Pedro Sánchez, rotunda malgrat ser un proscrit, la sultana del sud hagi emulat el crit huracanat de Penélope Cruz, en els seus temps oscaritzats. Pedroooo!, i el crit rebota per les cantonades del socialisme espanyol, tan esquerdat com la mateixa Espanya. Certament, l’anàlisi amb lupa que va fer ahir Jaume Pi a La Vanguardia envia alguns missatges i el primer és enverinat: aquest decapitat té el cap al seu lloc i, sens dubte, és un mort molt viu. Tant que la possibilitat que retorni a la secretaria general ha passat de ser una quimera a ser una possibilitat real, acceptada fins i tot pels que no imaginaven que el poderós aparatnik socialista pogués perdre cap batalla. I encara que cal veure-ho..., que a les entranyes del malpensar sempre couen hipòtesis perverses.

Sigui com sigui, perdi o guanyi, el cert és que Pedro Sánchez haurà demostrat ser un polític combatiu, de múscul fort i amb uns principis inassequibles al descoratjament. I malgrat les campanyes del sistema en contra seu –que, davant Sánchez, ha actuat com un Fuenteovejuna descarnat–, el cert és que ha crescut com a líder moral, en uns temps de fort

Perdi o guanyi, Pedro Sánchez haurà demostrat ser un polític combatiu i de principis sòlids

descrèdit polític. Algú estranyament honest. Va ser l’home que va mantenir una posició de compromís amb els seus electors, fins i tot quan el seu cap en depenia. I així va ser com es va instal·lar la guillotina al carrer Génova. Després va cedir l’escó per poder treballar a les entranyes del partit i el seu recorregut territorial va tenir alguna cosa de pas de Setmana Santa. No tant per màrtir com per creuat. I en totes les ocasions va mantenir el seu discurs central amb una coherència tossuda, que resulta estranya a la sinuosa, oblidadissa i traïdora terra de la política. En qüestions territorials, és el més comprensiu que corre per aquells verals. En política, és un tipus de conviccions. En qüestions socials, és un home d’esquerres a la manera antiga, aquesta que fa dècades que no gasta el socialisme. Potser per tot això és l’enemic del poder a l’uníson, des del PP fins al seu propi PSOE, passant pels vidriòlics poders fàctics. Ningú dels de la pomada no vol que guanyi Pedro Sánchez. Per això sóc dels que creuen que la direcció socialista no el deixarà guanyar, encara que no se sap mai, perquè també les previsions resulten imprevistes en aquests temps.

Un apunt final, sobre el tercer en discòrdia, a qui Sánchez ha enviat unes amoretes. Personalment crec que forma part del complot felipista, i perdonin la paraulota. O és impensable que es presenti sense cap opció, només per restar-li vots al sanchisme? No ho és, com tampoc imaginar que, al final, se sumi a la senyora Susana, amb tota la parafernàlia mediàtica pertinent. En qualsevol cas, guanyi o perdi, Pedro Sánchez ha demostrat alçada moral i valentia política, cosa molt valuosa en aquests temps de tanta baixesa.