Fer de la necessitat virtut
En una entrevista publicada pel Frankfurter Allgemeine Zeitung, el ministre holandès i president de l’Eurogrup, Dijsselbloem, va afirmar que els països del sud de l’eurozona han malgastat els diners dels ajuts comunitaris “en copes i dones”, cosa que li va valer dures crítiques. Però el ministre de Finances alemany, Schäuble, pensa, al contrari, que “ningú a Alemanya no ha considerat que aquesta entrevista fos una ofensa”, reblant: “Jo, com tots els lectors alemanys d’aquest diari, no vaig tenir en absolut sensacions crítiques”. No cal aclarir que el modest Dijsselbloem ocupa la presidència de l’Eurogrup perquè així ho va voler Alemanya. Res d’estrany. És el que hi ha.
A la seva Història d’Europa al segle XIX, Benedetto Croce va destacar que la formació de l’imperi germànic i la del regne d’Itàlia se solen equiparar com dos casos paral·lels, a causa del predomini del criteri cronològic (els dos processos van tenir lloc a la segona meitat del segle XIX), però que això oculta el que és propi i característic dels dos processos. Perquè, a diferència de l’italià, el procés d’unificació alemany no va ser un moviment d’alliberament ni d’independència de l’estranger, ni tan sols de compacta unificació nacional, ja que, per contra, va implicar l’expulsió de la unió dels estats alemanys d’aquell estat que per llarga tradició històrica havia representat davant el món tota la nació alemanya (l’imperi habsburg), i va reagrupar els altres estats sota l’hegemonia d’un d’origen i importància més recents (el regne de Prússia). Aquest procés –insisteix Croce– va perseguir amb èxit la formació d’un poder o, millor encara, la potenciació de poders dispersos (dels múltiples estats alemanys), mitjançant una soldadura unitària i amb la finalitat d’aconseguir la preponderància política –l’hegemonia– a Europa gràcies a un gran Estat radicat en el centre del continent.
L’autor d’aquest èxit –Bismarck– va exhibir al llarg de tota la seva vida un geni exclusivament polític, desentenent-se de tota classe d’ideals i comportant-se a tota hora com “un dur realista”, un “home de realitats”, un “home de voluntat”, un “dominador”, un “home titànic”, segons els elogis dels seus compatriotes. La mateixa devoció que Bismarck sentia per la monarquia no expressava una idealitat moral, sinó que era l’afecte a l’instrument de la seva feina. Aquest dur realisme li va fer veure, primer, que la unificació política d’Alemanya sota la direcció de Prússia passava per sostenir i guanyar tres guerres (contra Dinamarca el 1864, contra Àustria el 1866 i contra França el 1870). Però aquest mateix realisme li va fer dir l’any 1882, al Reichstag: “Si algun mèrit puc atribuir-me en la política exterior és haver impedit que es formés una coalició antialemanya massa poderosa des del 1871”.
Aquesta hàbil política, així com el reconeixement de l’hegemonia britànica als mars, va assegurar la pau a Europa mentre Bismarck va manar. Acomiadat per Guillem II –un piròman–, es va iniciar el pendent que va portar a la Gran Guerra del 1914, primera estació del viacrucis que, continuat per la Segona Guerra Mundial –desencadenada per Hitler, un altre piròman–, va suposar el suïcidi d’Europa.
De les cendres provocades per l’hecatombe va sorgir primer la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, i poc després el mercat comú, creat pel tractat de Roma ara fa 60 anys. Ara bé, com escriu Tony Judd, constitueix un error suposar, amb ulls d’avui, que l’Europa occidental de la postguerra va ser reconstruïda per uns idealistes en un continent unit. No va ser l’idealisme el que va moure els europeus en aquells anys. Va ser la idea d’unir els interessos econòmics per superar els problemes comuns. Tan va ser així que els interessos particulars dels principals protagonistes van ser presents en el procés des del primer moment. Prova d’això és que Jacques Delors va escriure al seu llibre La France pour l’Europe –1988– que “crear
Els desavantatges de pertànyer a la UE són molt menors que els inconvenients de la pèrdua de sobirania
Europa és una forma de recuperar aquell marge de llibertat necessari per a una certa idea de França”. I en la mateixa línia, el canceller alemany Adenauer va manifestar quan el van informar del pla Schuman que “aquesta és la nostra oportunitat”, ja que va tenir clar que, tan sols a través d’una entitat supranacional, la nova República Federal d’Alemanya podia aspirar a reincorporar-se a la comunitat internacional en termes d’igualtat.
D’aquests antecedents es desprèn que l’estancament actual en la construcció de la Unió Europea no se superarà apel·lant als grans ideals i als principis sublims, sinó quan els pobles europeus comprovin dolorosament en la seva vida diària que els desavantatges que puguin irrogar-se de la seva pertinença a la Unió són molt menors que els inconvenients que es deriven de la falta d’unió i de la pèrdua de sobirania que tota unió comporta. És a dir, que els europeus hauran de fer de la necessitat virtut. O dit amb una brutal frase castellana: “A la fuerza ahorcan”. Després, es podrà cobrir tot d’idealisme.