26 hores: l’Everest extraterrestre de Kilian Jornet
Kilian Jornet culmina un ascens veloç, però en el descens no aconsegueix el seu objectiu d’arribar a Rongbuk
“Pujar al cim de l’Everest sense cordes fixes no és una cosa que es pugui fer cada dia. Vaig veure una posta de sol espectacular i finalment, a mitjanit, arribava al cim. Estava sol, però veia llums de frontals, tant al vessant nord com al sud, d’expedicions que començaven l’ascens. De seguida vaig començar a baixar”. Així s’expressava ahir Kilian Jornet després de culminar en 26 hores el seu Everest, de 8.848 metres, per la ruta clàssica del Tibet. Pujar al sostre de món sense l’ajuda d’oxigen embotellat, ni de xerpes, ni de cordes fixes, en estil lleuger, és una gesta... Però el més important és poder tornar per explicar-ho. I Jornet, de 29 anys, ho ha explicat, malgrat que va mantenir amb l’ai al cor una legió de seguidors fins ahir al matí, quan va quedar confirmada la seva arribada al camp base avançat (CBA), a 6.500 metres.
L’ultrafondista català ha culminat el seu projecte alpinístic més ambiciós. Quan la majoria dels mortals necessiten entre quatre i cinc jornades per coronar els 8.848 metres del vessant nord, pel Tibet, Jornet va invertir-hi 26 hores. Però els problemes estomacals que va tenir a partir dels 7.500 metres li van impedir de complir al 100% els seus plans: iniciar i acabar la seva aventura al monestir de Rongbuk, l’últim nucli habitat, a uns 5.100 metres. L’esportista va sortir de Rongbuk, però ahir va haver d’acabar el seu Everest al CBA a causa de la debilitat que li van provocar aquestes molèsties.
L’atleta de la Cerdanya va partir dissabte a les deu de la nit, hora local (GMT +5h45m), de Rongbuk i a dos quarts i cinc minuts de tres de la matinada es plantava al CBA després de recórrer una distància total de 15,2 quilòmetres. Allà va descansar unes dues hores perquè va considerar necessari agafar-s’ho amb una certa tranquil·litat al principi “per arribar fresc als 8.000 metres”. “Sabia que en la primera part havia d’anar regulant i guardant forces per a la part final”, apuntava ahir. I així encarrilava la ruta fins al camp 1 (7.000 m) i el 2, entre els 7.600 i els 7.800, on l’esperava Seb Montaz, operador de càmera i guia de muntanya de Chamonix, per documentar l’as- censió.
Ja a partir dels 7.500 metres va començar a tenir problemes estomacals, cosa que l’obligava a evolucionar més lentament. Al camp 3, a 8.300 metres, es va aturar 15 minuts per descansar, però no aconseguia refer-se i es veia obligat a parar cada pocs metres a causa de vòmits i de rampes. Tot i això, va continuar avançant i aconseguia trepitjar el cim la mitjanit de diumenge a dilluns.
Molt minvat per aquests problemes, va iniciar el descens i no va ser fins ahir a les 12.15 (hora local), que arribava al camp base avançat (CBA). El seu estat li havia impedit de continuar la marxa fins al punt de partida, el monestir de Rongbuk. Amb l’Everest, Jornet culmina el seu projecte Summits of my life ,un viatge per tot el món intentant establir rècords d’ascens en alguns dels cims més icònics del planeta.
Les 26 que Jornet hi va destinar constitueixen una marca excel·lent, però no hi ha precedents de rècords de velocitat amb el mateix itinerari i en les mateixes condicions. Els seus referents per afrontar aquest Everest han estat alpinistes com Erhard Loretan i Jean Troillet, que l’agost del 1986 van aconseguir la primera ascensió en estil alpí, però per l’exigent corredor Hornbein de la cara nord. Els suïssos van aconseguir pujar del camp base, a uns 5.500 metres, al cim i baixar-ne en prop de 43 hores.
En el cas de Jornet, el trajecte ha estat més llarg perquè va partir de Rongbuk, tot i que va acabar, a causa de la indisposició l’esmentada, al CBA, després d’una mica més de 38 hores, sense poder complir el seu pla d’acabar al monestir.
AL CIM DEL MÓN
“Vaig veure una posta de sol espectacular i finalment, a mitjanit, arribava al cim”
LA DIFICULTAT
El corredor va tenir uns problemes estomacals a partir de 7.500 metres que van alentir l’ascens
L’AVENTURA CONTINUA
Ferran Latorre iniciarà avui l’ascensió per la cara sud també sense oxigen embotellat
Altres personatges en qui s’ha fixat el corredor català són el tirolès Hans Kammerlander, que va arribar al cim en 16 hores el 1996, també per la mateixa ruta que Jornet tot i que partint del CBA, i el francès Marc Batard, que va trigar una mica més de 22 hores per la cara sud, el 1988.
Avui, a les sis del matí, Ferran Latorre, juntament amb el francès Yannick Graziani i l’austríac Hans Wenzl, iniciarà l’ascens al cim de l’Everest, però per la cara sud, pel Nepal, també sense l’ajuda d’oxigen artificial. Les previsions apunten a una finestra de bon temps els dies 27 i 28. En el cas que ho aconsegueixi serà el primer català que culmina els 14 vuit mils sense utilitzar oxigen embotellat.
Però aquests dies no tot han estat bones notícies a la serralada de l’Himàlaia. Ahir al matí partia del camp base de la cara sud un grup de cinc xerpes per rescatar un muntanyenc del Pakistan i el seu guia d’altura nepalès, que diumenge havien arribat al cim però que com que no van poder tornar al camp 4 van passar la nit a la intempèrie, a una altitud d’uns 8.500 metres. El xerpa té congelacions a tots els dits de les mans i el seu estat genera molta inquietud. L’equip de rescat no va aconseguir baixar-los fins al camp 3 o el 2 i ahir a la nit continuaven al camp 4, a uns 8.000 metres.
Diumenge també es confirmava la mort de tres alpinistes, Francesco Enrico Marchetti, d’Austràlia, que va perdre la vida en el descens, a uns 7.500 metres, per la cara nord, a causa del mal d’altura, segons publica Himalayan Times. Per la mateixa causa moria un ciutadà eslovac, Vladímir Strba. La tercera víctima mortal és el nord-americà Roland Yearwood, que expirava a 8.000 metres. Es dona la circumstància que Yearwood va ser un dels supervivents del terratrèmol que el 2015 va assolar el camp base de l’Everest. Així mateix, dissabte es va perdre el contacte amb un muntanyenc indi, Ravi Kumar, quan havia emprès el camí de descens del cim.