Els difícils reptes pendents d’un Barça fatigat
El primer equip emet senyals de fatiga que exigeixen del club un pla convincent
Les trajectòries del Barça i del Reial Madrid ja no són les que eren. La primera dibuixa una línia en lleuger descens i la segona s’està consolidant a l’alça. El nou mapa del futbol espanyol és aquest, agradi o no agradi, i l’obligació de la directiva del FC Barcelona és reaccionar amb un full de ruta clar i contundent per corregir com més aviat millor aquest canvi de tendència. El desenllaç de la Lliga, amb un Madrid campió per sobre d’un Barça irregular i amb poca profunditat de banqueta, s’afegeix als senyals que ha donat l’equip blaugrana en la seva participació a la Champions. Els analistes més condescendents van poder considerar un accident el fet de perdre 4-0 a París, però la reincidència a Torí (3-0) va desemmascarar la teoria del mal dia i va donar llum a problemàtiques més preocupants. El grup de Luis Enrique, sense fissures en la seva primera temporada (repassar el seu camí a la Champions guanyada el 2015 és adonarse de la seva aclaparadora superioritat), ha anat perdent esma i sentit col·lectiu fins a mostrar-se un equip inconstant, capaç de reagrupar-se provisionalment en grans cites impulsat pel seu gen competitiu (remuntada, Bernabeu...), però alhora inoperant en escenaris menors, atacat per la desídia que sol afectar els empatxats de victòria.
FITXATGES I BAIXES Prohibit equivocar-se
El millor antídot per doblegar aquest tipus de complaença és fitxar, i per descomptat fer-ho bé per renovar-se adequadament i incomodar els titulars. I és aquí on ha punxat el club, salvat pel gran encert d’Umtiti, única aparició rellevant respecte a la final de Berlín junt amb Sergi Roberto. Per això, un altre cop, es considera crucial la llista de fitxatges d’aquest estiu, tant, segurament, com la de les baixes. Caldrà encertar les adquisicions (el trident necessita que algú li faci ombra per esborrar la sensació de jerarquia plenipotenciària que desprenen els tres al vestidor i al club, mentre que el centre del camp demana a crits més toc i oxigen), però també deixar anar llast (fa temps que Arda Turan i Mathieu demanen ser expedientats, i després caldrà decidir sobre jugadors com André Gomes, Aleix Vidal, Digne i d’altres).
EL PODER DEL VESTIDOR Cobertura per a Valverde
Encara serà més primordial la figura del nou entrenador, Ernesto Valverde segons tots els indicis. Precedit per Guardiola i Luis Enrique, que van decidir abandonar el vaixell per voluntat pròpia a causa del desgast intern, és obvi que Valverde, desproveït del carisma d’ells dos, necessitarà cobertura aèria perquè el vestidor no se’l cruspeixi. Les seves aptituds tècniques es donen per sabudes, encara que no hagi dirigit mai un equip gran. Els dubtes són uns altres. El poder dels futbolistes ha anat creixent fins arribar a cotes insuportables, afavorit per una falta de lideratge dins del club, per l’absència d’aquella persona encarregada de donar les males notícies i no de fer la rosca. Permetre que els jugadors es neguessin a assistir a la gala de la FIFA avisant un dia abans va ser un altre d’aquests senyals que la directiva hauria d’haver sabut llegir. Contràriament, li van riure les gràcies al vestidor, amb la pèrdua de terreny i d’autoritat que això comporta. Valverde s’hauria de trobar amb un altre panorama. Difícil.
BARTOMEU CONFON Fugir del conformisme
Terreny adobat per a les passions, el futbol i per descomptat el Barça generen soroll i visions apocalíptiques després de cada derrota. Per això diumenge, just després de consumar-se el triomf madridista, s’esperava de Josep Maria Bartomeu un discurs que esmorteís el disgust però que tampoc no caigués en l’inconformisme per no alterar el personal. No ho va aconseguir. “La temporada ha estat molt bona” va ser una frase (dita a TV3) equivocada, allunyada de la fermesa que demana la situació actual. El full de ruta que es reclama per reformar (fins i tot revolucionar) el primer equip passa per un tarannà menys comprensiu amb el que s’ha vist aquesta temporada. Competent en els grans temes executius (Rakuten, contracte de Nike...), el president es mou erràticament quan s’exposa davant els mitjans de comunicació. La seva confusió és òbvia: fa quatre dies va dir davant el senat que en cas de perdre la Lliga la temporada no seria un èxit.
INVERSIÓ I PLANTER Cobrir l’esquelet
Encara que s’al·ludeixi al Barça dels vuitanta per menystenir l’actual equip, el cert és que el club gaudeix d’una salut infinitament millor que la d’aquelles èpoques més grises. L’afició ha après a conviure amb els èxits i els fracassos amb naturalitat i el xassís de la plantilla continua sent de primeríssim nivell. Ter Stegen, Piqué, Umtiti, Busquets, Sergi Roberto, els tres de davant... Qualsevol entrenador somiaria amb un projecte de dos o tres anys amb aquest glamurós esquelet. Falta cobrir-lo amb sentit i seria desitjable que l’equip de sastreria el conformessin en format tàndem Robert Fernández i Valverde. Si el tècnic vol prendre decisions impopulars (alguna venda inesperada) no ha de sentir-se coartat. Si aposta per un fitxatge com a eix del seu projecte, caldrà fer tots els esforços per portar-l’hi, i si consent l’ascens d’un lateral com Palencia per frenar inversions milionàries i indefensables per un lateral dret, catifa vermella.