Lleuger d’equipatge

EL general Donald MacArthur, davant la invasió japonesa de les Filipines, va proclamar abans d’abandonar Manila: “Tornaré!” . De la mateixa manera, 232 dies després de deixar la seu de Ferraz, Pedro Sánchez va tornar victoriós al despatx. A MacArthur va ser el president Roosevelt qui el va instar a anarse’n de l’illa; a Sánchez, el comité federal. Si llavors, enmig del caos, va emergir la veu de Victoria Pérez cridant “l’autoritat sóc jo” com si fos la cap de la comandància, diumenge va ser Sánchez qui, com Tarradellas, va pregonar: “Ja soc aquí”.

El camí de Sánchez no ha estat precisament de roses. El fet de desfogar-se amb Jordi Évole a Salvados assenyalant qui pensava que li havia posat la trampa per a elefants en la qual finalment va caure no va ser una bona idea. Va fer la sensació del boxejador grogui, que pica a l’aire intentant mantenir a ratlla el contrincant poc abans de posar el genoll a terra. Va començar així un llarg viacrucis gairebé en solitari. És possible que hagués llegit Schopenhauer quan adverteix que la solitud és la sort dels esperits lliures, i lleuger d’equipatge va començar a recórrer el país, sumant voluntats una a una. La gestora del PSOE, comandada amb discurs suau i mà ferma per Javier Fernández, es va prendre temps per pacificar el partit, quan si hagués convocat primàries sense esperar hauria deixat Sánchez a la cuneta. El temps va ser l’aliat del líder defenestrat, que va passar a ser vist com un rebel contra el sistema, mentre que Susana Díaz, amb tota la cort socialista a la foto, apareixia com la candidata oficialista. I vivim moments de rebel·lia, amb el coral “sí que es pot” com a banda sonora de les causes impossibles.

La victòria de Pedro Sánchez deixa dos estrips: el d’un partit que costarà de recosir i el de la relació amb Rajoy, que es va trencar quan li va dir indecent. Per això, Díaz no el va nomenar en el seu discurs d’abans-d’ahir i per això el president no ha tingut temps de felicitar-lo. No és no.