La solució francesa
Alfredo Pastor confia que el nou president francès, Emmanuel Macron, no cedeixi a les pressions alemanyes i doni solució als problemes existents entre el nord i el sud d’Europa: “Si bé pot compartir els objectius d’un programa econòmic d’inspiració germànica, no pot acceptar el calendari que li serà suggerit. Haurà de mantenir amb fermesa que la seva prioritat immediata és la creació d’ocupació, i que les reformes del programa, per bones que siguin, començaran per destruir-lo”.
Emmanuel Macron ha estat elegit president en un moment difícil per al seu país i crític per a Europa. No es tracta de donar consells que ningú no ens ha demanat, sinó ànims, i de desitjar que el nou president sigui un gran home d’Estat, que és el que avui necessiten França i Europa. En un moment en què s’engrandeix la fractura entre el Nord i el Sud, només França pot evitar que la Unió Europea continuï per un camí que la portarà, tard o d’hora, a la ruptura.
Aquella singular capacitat es deu al fet que, mentre Espanya i Itàlia tenen un Nord i un Sud, França és un país on Nord i Sud conviuen: zones més pròsperes es barregen amb les menys afavorides al llarg i ample de tot el seu territori, sense que hi hagi barreres seculars entre unes i altres. La diversitat que, a Espanya o a Itàlia, dificulta la convivència en alimentar ressentiments i vel·leïtats periòdiques de secessió és a França un factor més de solidesa. França és un microcosmos d’Europa, i bé pot dir-se la República del Mig, com la Xina és l’Imperi del Centre. Avui, més de mitja Europa espera que faci sentir la seva veu, perquè de com son en dependrà el futur del projecte europeu.
Alguns francesos opinen que França hauria de ser el cervell polític d’Europa i Alemanya el motor econòmic, mentre que alguns alemanys pensen, senzillament, que els francesos volen viatjar en primera amb un bitllet de tercera. Agudeses tan falses com pernicioses: França i Alemanya s’han de reconèixer mútuament com a iguals perquè el projecte europeu arribi a bon port. Només França pot convèncer Alemanya que el valor d’un país no pot reduir-se a uns quants indicadors econòmics –la renda per càpita, el dèficit o el saldo comercial– i que hi ha moltes maneres de tenir una economia estable i una societat feliç. I això és avui molt important, perquè l’economia europea no pot ser una versió ampliada de l’alemanya: els desequilibris que aquell monstre econòmic crearia resultarien insuportables. Per això mateix, el nou president no s’ha de proposar de guanyar-se el respecte d’Alemanya sent el primer de la classe en una escola alemanya. Ben al contrari: si bé pot compartir els objectius d’un programa econòmic d’inspiració germànica, no pot acceptar el calendari que li serà suggerit. Haurà de mantenir amb fermesa que la seva prioritat immediata és la creació d’ocupació, i que les reformes del programa, per bones que siguin, començaran per destruir-lo.
Quan la veu de França torni a ser escoltada, el president Macron pot aprofitar per abordar qüestions no resoltes, com la del deute. És ben sabut que un deute excessiu limita les possibilitats de creixement, alhora que obliga el Banc Central Europeu a guanyar temps mitjançant una política que té efectes secundaris indesitjables. També pot enterrar l’espantall de la unió fiscal, que els euroescèptics agiten de tant en tant, i que és com la reforma de la Constitució espanyola: tan impossible com innecessària. No han estat els desequilibris fiscals els causants de la crisi, sinó els fluxos de capital que la van fer possible primer i la van fer esclatar després, per acabar endarrerint la recuperació; i per evitar una repetició n’hi ha prou que una autoritat de supervisió bancària tingui plenes competències sobre tota l’eurozona.
França ens pot fer un altre gran favor: com a República del Mig pot posar fi a aquella imatge d’un Nord virtuós dessagnat per un Sud gandul i pidolaire. El pressupost comunitari és massa exigu (1% del PIB europeu) perquè les transferències de Nord a Sud siguin una mica més que insignificants si les comparem amb els beneficis que les ampliacions del mercat han reportat a tothom. Ningú no demana una caixa comuna, ni una unió de transferències. El mite del Sud malgastador ha estat hàbilment explotat durant la crisi, però no s’han de portar les coses massa lluny. Només França té autoritat per restablir la veritat dels fets.
Tot això pot dir-ho i fer-ho el president de la República Francesa sense complexos (una cosa que no li ha de resultar massa difícil a un francès). Esclar que a França hi ha, com a tot arreu, molt a millorar. Però per silenciar discursos sobre el pretès declivi francès, per resistir qualsevol pulsió catastrofista, França compta amb un actiu intangible, però en realitat molt més important per a la felicitat de la gent que qualsevol tecnologia: l’art de viure. Si en el curs de les seves converses amb la cancellera Merkel se sent desconcertat per la brillantor de l’acompliment alemany, la solidesa de la seva economia o la disciplina dels seus empresaris i sindicats, el president francès pot donar-se ànims recordant, encara que només sigui per dintre, que l’expressió “viure com Déu a França”, present en diversos idiomes, té el seu origen precisament... a Alemanya.
França és un microcosmos d’Europa, i bé pot dir-se la República del Mig, com la Xina és l’Imperi del Centre