Roger Waters
MÚSIC, EXLÍDER DE PINK FLOYD
El llegendari músic Roger Waters torna, als 73 anys, a publicar disc. El va presentar diumenge a la nit en un petit concert a Nova York, on va mostrar que segueix la línia de Pink Floyd i continua activament polític i crític.
Porta una samarreta il·lustrada amb la caràtula del disc Prism que els Pink Floyd van llançar el 1987. Més o menys l’època en què va néixer el seu portador, Michael A., resident a Nova Jersey.
“Em sento meitat i meitat”, diu en Michael, eufòric després del concert de Roger Waters. “Vaig votar Trump, però entenc el missatge que transmeten les seves cançons i em sento malament”, confessa. “És una sensació estranya”, afegeix.
Ja està més que clar. Allò que aquest músic va exhibir la tardor passada als escenaris de Mèxic o en el Desert Trip de Coachella (Califòrnia), no va ser flor d’un dia ni un rampell de la campanya electoral dels Estats Units.
Roger Waters té una missió amb el seu nou disc –el primer de rock en 25 anys– i a la seva llarga gira (Us + Them), que comença divendres vinent per Amèrica del Nord, a Kansas City (Missouri), i que després el portarà pel món. El tour tindrà parada a Espanya l’abril que ve. Encara s’han de decidir dates i llocs.
L’exlíder de Pink Floyd es posa en ruta per combatre el president Trump amb les seves armes: un so poderós, un desplegament visual commovedor i una poesia desencarnada, sense censura.
La correcció política no forma part del seu discurs. Trump amb gest hitlerià, vestit del Ku Klux Klan, amb pantis de cabaretera i un petit atribut d’aquella masculinitat de què presumeix. Tot això i molt més es projecta a l’enorme pantalla que recorre i desborda l’escenari, desplegant-se al mig de la sala.
Altres músics de la seva generació, com el trobador Bob Dylan o l’activista Neil Young, tenen fama de cantautors compromesos, però Waters, als 73 anys, no va amb contemplacions. Li reca el present, la injustícia quotidiana, en forma de guerra, desigualtat social o obligació de fugir de casa per misèria o persecució de qualsevol mena. Les imatges del mar, aquell mar que obre l’esperança als immigrants o cava la seva tomba, es reiteren com un símbol de l’època.
Encara que el que fa, segons diuen, sigui rock lisèrgic, simfònic, progressiu, apocalíptic, sideral o atmosfèric, com es vulgui definir, aquest veterà de cabells blancs, en contrast amb el seu vestuari de color negre, no està per històries.
Ho va demostrar aquest diumenge passat en el concert d’assaig, on s’accedia només per invitació, al Meadowlands Arena d’East Rutherford (Nova Jersey). Era la prova per greixar les peces d’aquesta nova gira, l’última d’una dimensió tan ambiciosa. Waters, malgrat la seva aparent bona forma, sap que no hi ha marxa enrere en el factor biològic.
L’entorn sorprèn pel buit. Al costat del pavelló, el gran estadi Metlife, on, en una d’aquelles curiositats d’aquest país, juguen a futbol americà els dos equips de Nova York, la ciutat veïna d’un altre estat. La temporada es va acabar fa mesos i aquella enorme mola és deserta.
Un estadi fantasma. Està envoltat de formigó i molt poca gent. “Aquest és un concert de familiars i amics”, assegura Waters en el seu comiat. Només uns quants centenars d’espectadors, molt pocs per les dimensions habituals del xou dels dinosaures del ritme, s’arraïmen davant el poliesportiu
ASSAIG ABANS DE LA GIRA Uns quants centenars de fans assisteixen al concert de prova a Nova Jersey
EL CONTINGUT El nou disc, que surt el 2 de juny, conté 12 temes, però només en va tocar quatre
annex esperant que obrin les portes.
Mentrestant, la diversió l’ofereix aquella icona que defineix Waters. És el porc inflable, aquell de color blanc i amb el disseny al llom del nou àlbum, titulat Is this the life we really want? La pregunta de si aquesta és la vida que volem és una declaració d’intencions. Ben pocs es resisteixen a fer-se una foto amb aquest animal convertit en marca pròpia.
Tot just accedir al recinte, una altra distracció per a fetitxistes. Les columnes del vestíbul estan recobertes de cartells sobre la gira. En pocs minuts no queda ni rastre d’aquells anuncis.
En Dave, de 60 anys, no ha tingut temps d’emportar-se’n un. Aquest veí de Delaware –“He conduït dues hores i mitja per a arribar”– i empleat de l’empresa Boeing a Pennsilvània, va aconseguir un parell d’entrades per a aquest assaig sense pretendre-ho. El disc, que surt a la venda el 2 de juny, es pot reservar des del 21 d’abril. Aquella mateixa jornada en Dave va entrar a la pàgina oficial de Waters i va formular l’encàrrec. Al cap de poc va rebre un qüestionari i, tot just tornar-lo, li van comunicar que tenia dos tiquets.
“Vinc preparat per al desplegament polític”, afirma aquest fan de Waters, que l’ha vist en directe diverses vegades, des dels temps de Pink Floyd. “La seva música és molt bona i sempre m’ha semblat que tenia alguna cosa a dir, no és com d’altres que viuen de la glòria”, remarca.
I en l’aspecte polític? “Està bé. Tenim un president que assegura que va contra l’establishment tot i ser multimilionari”.
En aquells cartells del vestíbul, els que han desaparegut en un tres i no res, hi diu que en aquesta nova gira “s’interpreten temes de Pink Floyd dels àlbums The dark side of the moon, The Wall, Animals, Wish you were here”. És el que se’n diu jugar a cop segur.
El xou comença amb Speak to me/breathe i continua amb cinc cançons més del repertori clàssic. Llavors introdueix tres novetats: Déjà vu, Picture that i The last refugee, tema actual sobre el dolor d’una dona que es veu obligada a deixar la seva terra i que compleix la màxima de Waters: “Sempre he escrit que els éssers humans tenim responsabilitat els uns sobre els altres”. En les dues hores de concert, només suma una altra novetat, Smell the roses, de les dotze del nou disc.
En el concert hi ha dos moments cabdals. Un, amb Another brick in the wall (part 2), un himne en aquesta era amb un president que vol posar murs. “Em sona molt més ideològica que abans”, confessa el tatuador Martin, de 47 anys. I l’altra fita és la interpretació de Pigs, amb el porc volant per la sala i la projecció d’una collita de frases trumpistes –“Una nació sense fronteres no és una nació, hem de construir el mur”; “Si Ivanka no fos la meva filla...”; “La meva bellesa és que soc ric”–. Uns nens ballen i al final exhibeixen el seu lema: “Resisteix”. I, per reblar-ho, Fuck Trump.
En Dave, malgrat tot, se’n va satisfet. Pot conviure amb la crítica al president i, a més, estreny la mà de Waters.
CÀRREGA POLÍTICA Waters carrega contra Trump i la seva política de murs i desigualtat social
EL SENTIMENT
En Dave, votant del president, té el cor partit però entén la crítica