Peter Handke
ESCRIPTOR
Una de les grans veus de la literatura internacional, l’austríac Peter Handke (74), presenta aquests dies a Madrid dos nous llibres, un que està centrat en la seva relació amb Espanya i un altre d’articles i discursos.
Al’escriptor austríac Peter Handke la suposada pretensió dels actuals governants catalans de declarar la independència unilateralment si no poden organitzar un referèndum li provoca un temor irracional. “Llegia El País i el que he vist –va dir en al·lusió a l’esborrany que va difondre ahir aquell diari– em fa por”. Per què?, l’interroguem. “Bona pregunta, però no tinc resposta”, va contestar.
Era la primera vegada en 26 anys que Handke feia una roda de premsa davant periodistes espanyols, malgrat ser un amant declarat del país i haver-lo tingut com a tema més que cap altre narrador en llengua alemanya. Tret de comptades entrevistes de tant en tant, l’autor tampoc no es prodiga amb els mitjans a França, on viu, als afores de París, ni quan surt de viatge. L’autor de seguida va deixar clara –i d’alguna manera va justificar– aquesta aversió seva als informadors. No és només pel disgust que li van donar fa vint anys, quan alguns se li van tirar a sobre per un llibre seu sobre Sèrbia que van interpretar com un suport a Milosevic; el recel de Handke es deuria, a més, a la seva consideració que ell no ha de parlar de l’actualitat, que és sobre el que solen preguntar en una d’aquestes compareixences. “No soc periodista”, va subratllar. La resposta sobre Catalunya, doncs, va ser l’única sobre afers mundans.
L’autor d’El pes del món ide La por del porter davant del penalty ja es va esplaiar una mica més, sense excessos, a l’hora de parlar de la literatura i els idiomes. Hores abans que la Universitat d’Alcalá de Henares el nomeni demà doctor honoris causa per la seva ingent obra, Handke va defensar la diversitat de llenguatges en literatura. La seva premissa és que “cada llengua té una versió diferent del que és el ritme de l’ànima”.
Al seu entendre, els autors no tenen com a primer distintiu la seva nació de procedència, sinó la llengua en què escriuen. “El llenguatge de Cervantes té una marca diferent del de Goethe”, va assenyalar. I va afegir que, precisament, “el perill de la literatura és la internacionalització”, en el sentit que “es tendeix a escriure igual a Los Angeles que a Nova Zelanda o Oslo”. Per això ell no aspira a ser internacional, és a dir acceptat en diverses nacions, sinó “un autor universal amb la meva versió o marca, que és l’alemany”.
Per aquest novel·lista maleït, del qual s’acaben de publicar els llibres recopilatoris Handke y Espanya (Alianza Editorial) i Contra el sueño profundo (Nórdica Libros), la Torre de Babel, amb la seva confusió de les llengües, i per descomptat l’existència avui de “mil i un idiomes”, “no és una catàstrofe sinó un dels grans tresors de la humanitat”.
A una pregunta sobre la recerca d’emocions que trasllueixen les seves narracions, sovint a través de personatges que caminen, Handke va explicar el seu particular punt de vista sobre l’alegria. “Em sembla sospitosa”, va assegurar. “Si aspires a l’alegria, val més que et vagis comprant unes sabatilles Adidas i surtis a córrer”, va afegir de manera una mica críptica. Per després aclarir (en part): “La gent alegre d’entrada em mata els nervis”, tot i que si el que és alegre és un final, va matisar, pot constituir “un acte de gràcia”.
L’escriptor va definir l’art com “un equilibri musical tràgic”: una cosa que va dir que aprecia especialment en El Quixot i en “molts poemes d’Antonio Machado”. El dramatisme de l’art –va afirmar, també– busca la llum, però això no significa que calgui donar-li una connotació d’esperança. “No soc optimista ni pessimista. Això no té sentit, en la literatura”.
“L’alegria em sembla sospitosa; no soc optimista ni pessimista, això no és literatura”, diu l’autor austríac