Josep Maria Miró
AUTOR I DIRECTOR DE TEATRE
Josep Maria Miró ha aconseguit un èxit mundial amb la seva obra de teatre El principi
d’Arquimedes. Ara torna a la cartellera amb Cúbit, un muntatge sobre la memòria resolt hàbilment i amb una interpretació excel·lent.
Cúbit Autor i director: Josep Maria Miró Lloc i data: Espai Lliure (fins al 28/V/2017)
És difícil de pronosticar el recorregut que podrà fer Cúbit, de Josep Maria Miró (Vic, 1977), en el mercat teatral que fins ara li ha estat ben propici. Realment, allà on es valora l’escriptura escènica del prolífic autor, la seguretat i la naturalitat que assoleix el seu llenguatge col·loquial, ben segur que sorgirà la necessitat de representar aquesta última obra, com ha passat en tantes altres que li han estat traduïdes a més d’una quinzena de llengües.
Estrenada a l’Espai Lliure per fer-hi una breu temporada, Cúbit denota la preocupació màxima del dramaturg perquè l’espectador se senti captivat per l’autenticitat dels diàlegs des de la primera escena. Més ben dit: des del primer moment. I no només això. Els quatre personatges de l’obra faran evidents les distintes maneres de judicar un passat més o menys comú, i, com a conseqüència, l’inevitable procés que els durà a esborrar la memòria, a modificarla substancialment o a substituirla per una altra. I tot plegat en un clima d’hostilitat que sembla congriar-se sobtadament i que es mantindrà fins al final.
Paula (Anna Azcona) rep inesperadament la visita del seu fill Bernat (Sergi Torrecilla) i poc després el del seu segon fill, Lluc (David Menéndez). Tots dos han arribat sense avisar, però el neguit que crea aquesta circumstància no és res si es compara amb l’enuig que experimenten els fills quan saben que hauran de conviure amb l’Oriol (Alberto Díaz), un noi de la seva edat que la mare ha volgut tenir prop seu per ajudar-la en un treball especial. Es tracta de la confecció d’un llibre que ha de commemorar els vint-i-cinc anys de la Fundació que van crear els pares dels tres nois, dues parelles que van haver de superar força desavinences.
Els fills retreuen a la mare que hagi encomanat a l’Oriol una feina que ells haurien pogut fer perfectament, alhora que creuen recordar els antics conflictes d’una manera molt distinta de com Paula creu que van succeir. La controvèrsia familiar que ha ideat i dirigit Josep Maria Miró amb molta traça es resol hàbilment i amb una excel·lent interpretació. Això, però, no impedeix que l’acusat caràcter discursiu de la peça es faci cap el final una mica feixuc.
Crec que el dramaturg hauria evitat aquest perill si d’aquesta Fundació que s’esmenta sense que se n’expliqui res el públic en conegués la finalitat i els objectius, convertida en un element tangible per afegir i esponjar la discussió domèstica.