El món segons Brieva
El dibuixant de còmic publica ‘La gran aventura humana’, un ambiciós assaig gràfic sobre el passat, present i futur d’una humanitat que veu en un atzucac
El dibuixant Miguel Brieva reflexiona en La gran aventura humana sobre el passat, present i futur de la humanitat, tot això en un llibre farcit d’humor profund, cínic i sense cap mena de contemplacions a què ens té acostumats.
Des dels orígens de la humanitat, des que érem micos despullats, a un present que qualifica d’individualista, consumista i inconscient. A més d’un passeig per un possible futur en el qual siguem més conscients dels nostres límits. És La gran aventura humana (Reservoir books), el nou llibre del dibuixant de còmics Miguel Brieva (Sevilla, 1974), una mena d’enciclopèdia il·lustrada sobre el passat, present i futur de la humanitat que beu del material que ha creat aquests últims deu anys: “des que va començar aquesta cosa que es diu crisi i que ja no té ni final ni principi”.
De fet, abans de la crisi, el 2007, va publicar Bienvenido al mundo, “una enciclopèdia més jovial i jocosa sobre la vida”. “La d’ara –remarca– té un rerefons més antropològic. Prova de trobar les fites del passat i els conceptes i grans mites que ens governen en el present. I parla dels indicis dels camins que ens poden portar a una sortida que no sigui el col·lapse”. Una enciclopèdia on s’hi barregen text i imatges per donar vida a paraules com consciència, naturalesa, religió, diners, humor, progrés, capitalisme, espectacle, megalòpolis, col·lapse... i límits, senzillesa, lentitud, imaginació i utopia. “No soc un filòsof, ni un pensador. He fet un assaig gràfic. Experimento diferents camins, com en un assaig, però amb l’acompanyament de l’humor com a manera de fer-ho més accesible. L’humor és una eina injuriada per la seva carnalitat. Es posen en relleu la creativitat, l’objectivitat, la raó... i l’humor, en canvi, s’associa al divertiment insubstancial, quan és una entrada pel darrere a la complexitat de l’univers. Els mestres zen o Sòcrates l’utilitzen com una de les vies primordials per descol·locar-nos dels nostres prejudicis i idees preconcebudes i replantejarnos-ho tot. L’humor ho soscava tot; fins i tot a nosaltres mateixos. És un comodí del pensament. Com que cada dos anys hi ha una reforma educativa, jo en faria una en què l’humor fos transversal a totes les assignatures i tots els professors haguessin de fer cursos de clown i d’empatia humana”, diu Brieva.
La part del nou llibre dedicada al present amb l’obre amb la definició de capitalisme. “D’alguna manera, tot el que comporta el capitalisme ha suposat un abans i un després en termes antropològics. És com si fos per a un no ésser humà. L’ésser humà és una variable abstracta amb què el capitalisme compta dins dels seus càlculs: ens desarrela de tot el que som. I una idea que recorre el llibre és que per saber el que som i on som hem d’entendre com hem arribat fins aquest atzucac existencial de l’espècie, i així generar un futur. Ara no n’hi ha, per més que els tarats de Silicon Valley flipin amb el cotxe que vola o amb què serem immortals. La realitat és que avui no hi ha futur, i tots ho sabem”.
Espectacle, individualisme, megamàquina, nihilisme, consum, addicció, hipocresia i relativisme són algunes de les paraules del present. “La situació actual ja es veia venir des dels anys seixanta, i els més preclars, com Debord, Ivan Ilitx, Lewis Mumford o Günther Anders ho van saber preveure. El cas és que en els vint anys que fa que dono voltes a aquests temes de manera més obstinada, el moment es va fent més esmunyedís, inestable, inflamable. Surts als carrers i és el que veus. Si treus la publicitat i els somriures prefabricats, el que hi ha de fons és això. Ja poden els de la publicitat somriure com hienes col·locades de tripis. L’estat de cada persona, en el seu cor, és de profund nihilisme”, denuncia.
I afegeix que la situació està fora de control: “Mumford i Ilitx parlaven de la megamàquina. Ilitx diu que, en termes morfològics, l’estructura d’un ratolí funciona per a un ésser d’aquestes dimensions. Si aquesta mateixa estructura l’amplifiques a la mida d’un elefant, es desploma. Cada ens té una forma, una escala, que li dona equilibri i durabilitat. I diu que la societat moderna, que creix exponencialment sense fre, ha passat a una escala per sobre de la que ens correspon. Ens trobem en un atzucac: hem creat un gòlem i estem a la seva mercè; cal veure si som capaços de frenar-lo i desconstruir-lo per arribar a un punt d’equilibri més conforme o si hem sortit del test i no hi ha qui pugui replegar aquesta megaestructura. Perquè no hi ha ningú, al comandament. Les elits estan amb les seves maquinacions i repartiments de poder i la majoria de la gent està a veure-les venir. Els més pobres a veure si aconsegueixen omplir la panxa, i els altres a veure si aconsegueixen matar el temps veient futbol, amb el mòbil, penjant les seves coses a les xarxes socials... és un moment molt perdut”.
I conclou que el moviment ecologista és el que, de manera més lúcida, “ha sabut veure el que passava mentre altres s’enredaven en entelèquies ideològiques: vivim un experiment demencial a escala planetària”. Per això, diu, “la idea de límit és fonamental. Vivim en una societat on el mite fundacional és el creixement perpetu, però el món és finit. Cal començar a interioritzar el límit: posar-lo en el centre de l’organització social i econòmica. Els límits són la vida. I cal col·locar el planeta i la vida en el centre. Ara hi ha un buit que omple un tòtem abstracte que és la mercaderia: cal treure’l i omplir el forat amb coses reals”. I després, acaba, “fa falta imaginació, l’esforç de veure amb els nostres ulls la possibilitat d’una altra manera millor, més senzilla, més sàvia, més existencial, d’organitzar-nos. O no sortirem d’aquí”.
“Avui, l’estat de cada persona, en el seu cor, és de profund nihilisme”, adverteix el dibuixant