En mode música
El Govern de Mariano Rajoy no ha entès el principi que al seu llibre Sense paraules enuncia Mark Thompson, president i conseller delegat de The New York Times, i segons el qual “el poder emana del domini del llenguatge polític”. Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva van demostrar que aquell enunciat enclou una gran veritat perquè, sense afegir en rigor res de nou al que han anat dient sobre el referèndum i l’autodeterminació de Catalunya, van disposar el seu to i les seves paraules en mode música. I ho van fer, precisament, a l’auditori Caja de Música de l’Ajuntament de Madrid, a la plaça de Cibeles.
Ben coordinats tots tres, van fer servir un to amable, exempt d’arestes o brusquedats. van mostrar una actitud amistosa bolcada en l’audiència –pocs madrilenys, molts catalans i desenes de periodistes per a un aforament de 262 seients– i van utilitzar paraules flonges (“fraternitat”, “amistat”, “obertura”, “llibertats compartides”), tornant a demostrar que una de les fortaleses del procés sobiranista consisteix a articular amb la semàntica adequada un relat persuasiu de què hi ha mancança a Madrid.
S’agraeix que els tres intervinents es portessin així i activessin el seu discurs en mode música.
En altres cròniques es descriuran les seves paraules, propostes i advertències. En aquesta només provo de reiterar que el gran èxit del procés crec que no ha estat mai en el fons de la qüestió –la independència de Catalunya com a solució a tots els seus mals–, sinó en el cromatisme de les seves expressions populars i en la sublimació del seu llenguatge, a cavall del fet romàntic (populista?) i l’èpic.
La qüestió és que al darrere de les paraules –molt poderoses, molt suggestives– no hi ha un arquitectura política, econòmica i, sobretot jurídica, que permeti entrar a debatre, fora del context d’una reforma constitucional, la possibilitat de celebrar la consulta d’“autodeterminació” (sic). Cap dels oradors no es va referir en cap moment a l’empara de la llei –en aquest cas, de la Constitució espanyola– sinó a la seva aplicació alternativa, perquè es va apel·lar a la voluntat política de les institucions desconeixent que aquesta es construeix amb elements normatius.
Probablement, el que es pretenia amb aquesta conferència era celebrarla on es va celebrar –a la Cibeles–, desmentir amb amabilitat el caràcter abrupte del procés i descriure una Catalunya paradisíaca.
És a dir, es va tractar d’un al·legat secessionista amb música lírica i tres tenors que van fer el seu paper d’independentistes cívics. No els va anar malament.
Al·legat secessionista amb música lírica i tres tenors que van fer el seu paper d’independentistes cívics